Green Valley
Fotografia: Toni Villen
L'Apolo ja estava a rebentar des de feia estona, i l’ambient a relaxada conversa s’havia estés de cantonada a cantonada, sota aquells llums vermells que caracteritzen la sala. Un públic mig hippie esperava entre cerveses i ganes que Ander Valverde, el cantant, saltés a l’escenari. Però surten tots i comencen a tocar. Tots menys ell. La gent es comença a preguntar on és, perquè canta i no el veiem. Per fí surt, el públic crida i vol ser més a prop de l’escenari per poc que pugui.
“La cura”, “El regalo” i demés cançons, és barregen entre les del seu darrer projecte Hijos de la tierra (Autoeditat, 2014) i les de Mirame a los ojos (Autoeditat, 2012). Ambdós acollits amb gran audiència per un públic jove, que coincideix amb el que ells transmeten, en lletres, en valors, en ideals.
Toquen les seves cançons més famoses: “Sueños” i “No me voy a rendir”. Apolo esclata. Tothom es mou, crida, canta, es balla, es salta, es treu el mòbil per gravar, s’abraça als del costat: es viu. Per segons el cantant deixa el públic cantar, i somriu al sentir com tanta gent sap, paraula per paraula, aquelles lletres tant seves. La il·lusió brilla als seus ulls.
I el concert continua, cada moment més animat, amb més bon humor, amb ganes de fer-ho saber, i sobretot, de contagiar-ho. El teclista surt a animar el públic, que s’emociona més, i ens adonem que tothom del grup, tots els que estan dalt de l’escenari, comparteixen aquest caràcter comú, tant seu, tant Green Valley. Amb aquella energia vital tant tranquil·la i barreja de salvatge, ens sorprenen amb un medley d’unes quantes cançons, sense parar, sense donar-nos temps ni tant sols a pensar quina és. Totes alegres, amb aquesta pinzellada de felicitat eterna. Per si no fos poc, ens diuen que tenen una sorpresa preparada per a nosaltres: surt Macaco i entre els dos canten “Hijos de la tierra”, després entra en escena un altre artista: Rapsusklei, que canta un dels seus més famosos en col·laboració amb el grup: “Alas rotas”.
Qui havia de dir-nos que en un mateix concert podríem arribar a veure tres artistes del mateix calibre? El públic encara no s’ho creu. Ens donen un sospir.
I quan tornen, ho fan per ser més intensos. “Si no te tengo”. És preciós, i tothom treu l’encenedor i la sala s’emplena de llumetes que van parpellejant en la foscor, fent un cel, on nosaltres som els estels. El cantant ens demana que fem un exercici, que ens agafem amb qui tenim al costat i mentre ell canta una mica més lent, que tanquem els ulls i ens relaxem durant uns segons. És màgia.
De la tranquil·litat a l’eufòria, tornen Macaco i Rapsusklei a l’escenari i fan una cançó els tres junts, ideal per acabar un concert tant intens, en el que juraria, les llums tant vermelles i característiques de l'Apolo, s’havien barrejat amb el verd i el groc, fent els colors de Green Valley, per una nit.
