The Head and the Heart
Dos quarts de nou de la nit. 4 de febrer. Fred al carrer. Entre Marina i Bogatell l’ambient es respira fora i dins. Razzmatazz, un dels locals més emblemàtics de tota Barcelona. Avui a la sala 2 gaudirà d’un espectacle de la mà de The Head and the Heart, el primer concert a la capital
catalana.
Amb la sala ja mig plena a mitja hora del concert, les bones vibracions ja es palpaven. Barres ambdós costats, amics, grups, una màquina de tabac on hi posa “Elvis has never played here”, llums vermelles que il·luminen la sala i una bola de discoteca al mig i bona música.
Passades les nou s’apagaven les llums quedant només un cartell blau on deia ‘Razzmatazz’ amb lletres blanques que coronava l’escenari. De sobte, es para la música que des de les 8 sonava de fons, els aplaudiments pugen i pugen. “Buenas noches Barcelona”, llums grogues per l’escenari que van variant. El show ha començat i des del minut 0 fa vibrar a tothom. El contrast dels temes era constant, canviant el to, pujant i baixant amb més i menys ritme, amb un solo de violí, amb maraques, amb panderetes, el piano elèctric... Tots ballen, s’encomana el ritme i la felicitat dels artistes.
Tres cops secs de baqueta i comença un altre tema. Llums blanques i grogues que varien amb la música, a la tornada s’anima tot més, un d’ells comença a picar de mans i el públic l’imita, continua amb ell, picant, ballant fins el final d’aquest tema, i del següent, i de l’altre...“Thank you for the happiness”.
El pròxim tema, ‘Lost in my mind’, tots canten. El públic que estava més allunyat s’aproxima per gaudir de primera mà de la cançó. Amb un toc country, folk, en la seva línia.
L’alegria i el bon rotllo es transmet tan sota com a dalt de l’escenari. Entre ells es nota la complicitat, l’amistat, ballen entre tots, uns i altres, còmplices del que estava sent una nit insuperable.
El bateria, amb una marca que fa servir com a baqueta a una mà i a l’altre una d’elles, aconseguint aquest so i ritme particular, que va pujant, la gent pica de mans, xiula, somriu.
Canvia l’ambient, llums taronges, tènues. Surt un dels cantants, amb l’americana negre, agafa el micròfon i, movent-se per tot l’escenari, va cantant mentre els altres dos cantants fan els cors. Les llums varien, és el torn de la noia, canta ella sola, el públic embogeix, l’ovaciona. I això, va anar avançant la nit, combinant instrument, demostrant el talent dels sis membres de la banda, amb unes cançons que recorden a una tarda d’estiu amb amics a la platja, a una revetlla de Sant Joan, a alegria.
Acaba “I don’t mind” i esclaten de nou els aplaudiments. Saluden i marxen de l’escenari. Tot fosc, uns focus vermells pel fons, públic comença a cridar, a picar de mans, surten a l’escenari un altre cop. El punt clau de la nit, el tema que fa vibrar a tothom, sense espai per a la timidesa. Baixen les llums i comença “Down in the Valley”. A la sala s’escolta gairebé més al públic cantant que a ells, que, emocionats somriuen al veure als seus fans gaudint com mai. Canten, ballen, criden...
‘Sound Like’, ‘Winter’, ‘All we knew’, ‘Shake’....l’espectacle continuava però el bon ambient continuava. Focus vermells, blaus, grocs, blancs, van canviant a ritme de l’últim tema que tocaven a Barcelona. Un focus a cada costat de l’escenari il·luminava al públic, “Thank you guys so much”, saluden i surten, mentre tothom els ovaciona i pica de mans. Els llums s’apagaven quedant de nou els focus vermells al fons i el cartell blau coronant l’escenari.
Potser Elvis mai va tocar a Razz, però el que si és segur és que aquest serà el primer de molts concerts de la banda que, des de Seattle havien fet vibrar Barcelona des del minut 0, The Head and the Heart.
