The Cure
The Cure no necessiten grans artificis per fer embogir el públic. Només música. Amb una posada en escena gens exuberant i un posat més aviat estàtic (a excepció del baixista Simon Gallup), el grup va ser capaç de conquerir el Palau Sant Jordi amb un concert maratonià i de caràcter antològic. Fa vuit anys que la banda britànica no publica nou material, però el públic s'hi manté fidel i encara és capaç d'omplir fins a la bandera el Sant Jordi i de vibrar amb l'exhaustiu repàs de la seva trajectòria que la banda liderada per Robert Smith hi va oferir. Un repàs musical lluny d'etiquetes, que ens passejava per totes les seves etapes i sonoritats.
En el tram inicial, el protagonisme requeia en The head on the door (Fiction Records, 1985), un dels discos més aclamats de la seva trajectòria, que combinaven amb el pop electrònic i ballable de "The walk". Aviat, però, quedava clar que els britànics no havien vingut a reviure una època concreta del seu passat. Amb l'escenari gairebé a les fosques i un únic focus il·luminant Robert Smith, ens tornaven als inicis amb l'intimisme obscur de "Three imaginari boys", la peça que donava nom al primer disc. I, d'allà, saltàvem a "Primary" i un esclat de llums que il·luminava l'escenari mentre pujaven els decibels del Palau. El públic estava entregat i la banda enllaçava temes sense descans, només intercalant-hi algun "muchas gracias" de tant en tant.
Els primers acords de "Just like a heaven" feien esclatar l'eufòria i dotaven d'una certa èpica una de les cançons més esperades de la nit. I, sense ni pràcticament adonar-nos-en, ja érem als bisos. Però tots sabíem que al concert encara li quedava corda per estona. De fet, amb prou feines havíem arribat a la meitat. Amb la inèdita "It can never be the same" tornaven a l'escenari amb un primer bloc de cançons extres que ens portava cap al rock gòtic dels inicis amb peces com "Play for today" o "A forest". Les guitarres s'esmolaven en el següent tram de concert, amb cançons enèrgiques i de forta càrrega rockera com "Shake dog shake", "Never enought" o "Wrong number".
Era amb l'últim bis, però, quan arribava l'apoteosi. El públic s'animava a corejar "The lovecats", una peça d'aire electrònic i juganer que ens portava directament cap a l'acumulació de hits amb què van tancar el concert. "Lullaby", "Hot hot hot" i "Friday I'm in love". Era el moment de donar-ho tot. L'energia no dequeia ni per un instant i "Boys don't cry" ens mantenia en el clímax del concert. Fins i tot al propi Smith se'l veia més deixat anar que en qualsevol altre moment de la nit. Deixava la guitarra i s'entregava, alliberat, a les dues últimes cançons d'un concert complet, directe i intens que acabava amb "Close to me" i una popera "Why can't I be you".
