Bruce Springsteen
Les samarretes del Barça es mesclaven amb les del Boss i els crits de campions servien per passar els nervis previs a l'esperada actuació de Bruce Springsteen a Barcelona. Tan bon punt arrencava el concert, però, el futbol passava a un pla totalment minoritari. El públic s'oblidava de lligues i de celebracions i es deixava endur per l'energia d'un Bruce entregat. Només una breu referència futbolística amb un "enhorabona, Barça" que va fer esclatar l'estadi.
El cantant pujava a l'escenari sense parafernàlies, en la línia d'un concert auster en formes, però amb una gran càrrega emocional. Ni escenografies imponents, ni efectes especials, ni pirotècnia, ni grans espectacles de llums... Zero artificis. Només música. I una energia desbordant. Als seus 66 anys, Springsteen oferia tres hores i mitja ininterrompudes de concert. Sense pauses i gairebé sense presentacions. "Esteu preparats?" cridava, en català, poc després de pujar a l'escenari. La resposta era òbvia. El Camp Nou es rendia als peus d'un cantant que no s'aturava ni per agafar aire. Corria de punta a punta de la pista i s'enfilava a unes plataformes que el situaven a tocar del públic; saltava amunt i avall de l'escenari com qui té 20 anys i enllaçava les cançons sense aturador fins a fer un total de 36 temes. Amb "Hungry heart" fins i tot s'atrevia a llançar-se a córrer per un passadís que l'acostava fins al mig camp en una nova mostra de la seva forma física admirable.
El concert servia per donar el tret de sortida a la gira europea de The River i les peces del doble LP del que enguany commemora el 35è aniversari es convertien en el pal de paller de l'actuació -sobretot durant les primeres dues hores-, però sense monopolitzar-la. L'àlbum començava a sonar seguint estrictament l'ordre de les cançons, però el cantant no tenia cap problema a desviar-se'n ni a esquivar algunes de les peces que el formen. Entre el públic, una pancarta li reclamava "I'm goin' down" i no dubtava a agafar-la i respondre a la petició entremig de l'eufòria de l'estadi. Però de seguida tornava al disc que ens ocupava. "Hungry heart", "Out in the sreet", "I wanna marry you" i començava a sonar l'harmònica per primer cop. El públic embogia i no tardava a il·luminar amb els mòbils les graderies de l'estadi en una de les imatges més imponents de la nit. Sonava "The river". El Boss, però, no tardava a desviar-se novament del rumb marcat, responent una vegada més a les peticions, però aviat tornava a reprendre el fil fins arribar a "Drive all night", la peça que tancava el repertori de The River.
Encara quedava gairebé mig concert per endavant, i les energies seguien intactes. El Camp Nou en volia més i Springsteen no semblava voler marxar. Havíem superat mitjanit i el concert s'acostava a les tres hores quan el cantant donava els primers símptomes que s'acostava el final. La música s'aturava i podríem dir que s'arribava als bisos, tot i que Springsteen ni tan sols va deixar l'escenari abans de tornar-se a enfundar la guitarra per oferir, ni més ni menys, que 50 minuts més d'actuació en el que seria una autèntica bateria de grans èxits. L'homenatge a Prince de la mà de "Purple rain", "Born in the USA", "Born to run", "Dancing in the dark"... L'eufòria ja estava completament desfermada. Els llums de l'estadi s'havien tornat a obrir per encarar la recta final d'un concert maratonià que va tornar a demostrar per què Barcelona és parada imprescindible en les gires europees del Boss.
Fotografia: Francesc Fàbregas
