Rúpits

Rúpits és un d’aquells grups que no es cita a qualsevol lloc per dur a terme una entrevista. En aquest cas, l’indret triat és El Parc de l’Agulla, un paratge magnífic. Aquesta va ser la primera gran descoberta del dia, però no la millor. Qui són Rúpits? I allò més important, com han aconseguit sonar tan... “rúpits”? Així és com Jaume Espel, un dels guitarristes de la banda, defineix la principal virtut del grup: haver creat un so propi i reconeixible.

Aquests sis nois de Gironella han elaborat un disc –Imperfeccions (U98 Music, 2017)– que és fresc, però les lletres del qual arriben a qui les escolta; íntim, però festiu; i sobretot molt personal. A partir d’ara, d’aquesta mescla tan poc usual en direm “sonar “rúpits”. A continuació, el manual de com aconseguir aquest so tan personal.

Com sonar Rúpits?

El factor “sort”, que tenen tots els grups que han nascut en aquesta generació, és important, però només si està barrejat amb molt d’esforç. Despertar, com a grup, en un moment on el panorama musical català ofereix tantes oportunitats com avui dia és clau per tenir èxit, no obstant això, cal aprofitar-ho i esforçar-se de valent. Ells mateixos no dubten a dir que “si haguéssim de triar un moviment musical de la història per haver nascut, triaríem aquest que està passant Catalunya”. De qualsevol manera, com diuen les línies que enceten el paràgraf, els Rúpits saben que sense esforç i sacrifici no hi ha recompensa. Una clara prova d’això és que han de combinar la música amb la vida laboral particular de cadascú, cosa per la qual han d’assajar els vespres després d’acabar de donar classes com a professor, de sortir de la fàbrica o de la cuina. Al grup hi ha des de professors d’institut, fins a un cuiner o un enginyer. No obstant això, si algú els preguntés “Què vols?”, no hi ha cap mena de dubte que la resposta seria “Justament això”, encara que el guitarrista Jaume Espel, amb un somriure ple d’il·lusió a la cara, diu que “tant de bo algun dia ens poguéssim dedicar al cent per cent a la música”.

Des que van néixer, el 2014 –encara que el primer disc data del 2015–, no han parat d’experimentar i de buscar aquell so que ara ja els caracteritza. Ho diuen ells mateixos, es tracta de buscar un lloc, de buscar aquell lloc on trobar-se còmode, on agradar-se, i això no vol dir que hagi de ser un lloc perfecte, de fet pot estar ple d’imperfeccions, però ha de ser un lloc, o més aviat un estat, especial, propi i genuí. Per a ells, és tan important convèncer el públic amb la seva proposta, com gaudir ells mateixos tocant-la i cantant-la. Ara, l’any 2017, després de tres anys sobre els escenaris i d’haver evolucionat com a grup, poden dir ben alt que s’ho passen d’allò més bé fent el que fan.

Tant han evolucionat com a grup, que van començar sent cinc membres (els Marcs, en Jaume, l’Òscar i en Francesc) i ara en són sis. La nova incorporació, com explica el baixista Marc Corominas, va ser Gerard Serrano, que actualment és el trombó del grup (a més de fer algunes veus). En Marc explica que la incorporació del Serrano (com li diuen al grup) va ser d’allò més natural, ja es coneixien del poble i tots sis van veure que la seva incorporació sumaria i molt. Ben bé, tal i com està funcionant el grup actualment, tant pel Serrano, com per la resta, aquell dia que van decidir tocar junts va ser un dia de sort.

Per tant, per sonar Rúpits, de moment, és necessari: esforçar-se, no acomodar-se (buscar sempre sonar diferent), experimentar i evolucionar. El següent pas és fer cançons que arribin a aquells qui les escolten. A tots ens han “liat” a sortir algun cop (o molts), com diu una de les seves cançons, o, alguns, hem tingut una xicota d’ulls clars, com diu una altra. Rúpits et parla de tu a tu, són com un amic que et toca una música impressionant.

Probablement per això, o perquè ho donen tot a l’escenari, tenen un directe tan brutal. Com afirmen ells mateixos, “el directe és un dels nostres punts forts”. Són d’aquells grups que fan que el públic no vulgui que acabi la nit, que no acabi el concert, que el fan voler que la nit duri tant com el dia o, dit d’una altra manera, que hi hagi equinocci.

"Si haguéssim de triar un moviment musical de la història per haver nascut, triaríem aquest que està passant Catalunya"

Més enllà del so

El secret del grup, però, es troba més enllà del so. Es troba en el fet que són sis amics de tota la vida, cadascú amb la seva personalitat, amb un mateix objectiu, una mateixa il·lusió. Es troba en el fet que no tenen por de res, no tenen por d’anar a Madrid a cantar en català, o de presentar-se al Sona 9 (i guanyar el premi de votació popular), o d’obrir el Canet Rock quan no feia ni dos anys que s’havien constituït com a grup de música i quan segur que tenien les pulsacions a mil per hora.

Paga la pena traspassar les cançons per conèixer cada membre del grup en particular. Tant de bo tothom tingués l’oportunitat de saber de primera mà que en Jaume Espel li donaria les gràcies a en Johan Cruyff per haver donat tant al Barça i a Catalunya i per haver evolucionat el món del futbol, i que li dedicaria la cançó “Somriures”; o que en Marc Corominas li diria a aquells qui manen que ara que el panorama musical català és tant ric, valdria la pena dedicar una mica més de pressupost a la música i a la cultura. En aquest cas, en Marc els dedicaria la cançó "Entropia". Tant de bo tothom pogués xerrar amb Rúpits i veure que cadascú té uns gustos musicals diferents, encara que comparteixen Coldplay, Two Door Cinema Club, The Cat Empire, Love of Lesbian o Txarango; i que tots estan tan a gust com a grup que no els cal cap incorporació més, per bona que sigui, tot i que, en Jaume Espel, amb to divertit, diu: “home, jo una col·laboració sí que la faria amb el Chris Martin, de Coldplay”.

Amic lector, pel text, estan jugant a fet i amagar totes les cançons de l’últim disc de Rúpits. Perdrien segur, ja que cadascuna apareix identificada amb un enllaç que et porta a la il·lustració que l’artista Marta Casals Marquilles va fer per cada cançó. Ah, també he de dir-te que per molt que llegeixis el manual, ja pots dir adéu, mai aconseguiràs sonar rúpits, aquesta és la gràcia.