Ara i res
Ara farà 17 anys i 8 àlbums que Mishima va començar aquesta aventura. Res que no ens poguéssim esperar dels barcelonins que no van tardar a fer-se sentir.
El cantant David Carabén s’ha guanyat l’èxit i el reconeixement de l’escenari musical català amb un estil indie molt personal. Les ulleres fosques d’aviador, la veu greu avellutada i la sempre present qualitat literària de les lletres de les seves cançons que parlen de l’ànima fan que els seus seguidors no es cansin de reclamar-ne més. Després de deixar enrere Paco Lobo, els últims treballs, gravats a l’estudi francès Black Box Studio de la regió d'Anjou, conclouen una etapa que va començar amb L'amor feliç (TRIS/Warner Music, 2012) i L'ànsia que cura (TRIS/Warner Music, 2014), títols –que tant pel caràcter irònic del primer com contradictori del segon– presentaven unes lletres que es submergien en el paradís i la relació amb l’amor romàntic, clarament desmitificat per la vida en parella.
Amb Ara i res (TRIS/Warner Music, 2017) Carabén ens presenta un treball més despullat sonorament, menys dens, amb menys capes musicals, però amb més veu i més narrativa. Potser és el disc més pop, comenten ja des d’alguns mitjans. També més alliberador. Conserva els flaixos, això sí, les evocacions d’imatges, sobretot a "Hasta que los miras", un tema recitat amb una melodia molt lluminosa plena dels seus habituals i vitals “tu tu turu/pa pa para”que aquesta vegada ens transporten a França través del paisatge. Però les lletres són més lineals, més concretes. Deixa de banda la poesia abstracte dels «càlids vespres verds, grocs ho trobes, blaus ho perds» per parlar-nos de Jimi, un gos petaner que li serveix d’excusa per evocar un amor madur o del que s’arriba a plantejar quan s’adona que allò especial entre ell i la seva parella ja no porta enlloc a "Tot són preguntes", la cançó on apareixen els versos de Joan Vinyoli que donen títol a l’àlbum. I és que el tema de l’amor continua imperant, com és habitual. Potser a "Qui més estima" amb més optimisme i força, potser a "Una sola manera", amb més realisme... Però sempre entenent el disc d’una manera més quotidiana i tranquil·la.
No podia faltar, tampoc, algun tema purament musical –l’abstracció del disc–, ni el clàssic dedicat a l’alcohol, que gairebé es podria considerar marca de la casa. Aquesta vegada dedicada al “gin” a partir d’un divertit record d’infantesa.
Si hagués d’escollir, segurament em quedaria amb la idea que s’amaga com a rerefons a s’"Haurà de fer de nit" i que ens ve a dir que sense esforç no hi ha recompensa:
La felicitat diu que es multiplica
per cinc després de patir
si vols que surti el sol
abans s'haurà de fer de nit.
Què podíem esperar de Mishima? Sabem que es fan estimar. Sabem que són un dels grups catalans més ben considerats. Tenen un públic fidel, i exigent. Cada disc és especial, un petit regal que els seguidors esperen amb il·lusió per poder endinsar-se en aquest univers tan seu que es fa tan difícil de descriure. Mishima és confort, calidesa, poder alienar-te, sentir-te com a casa... I Ara i res –espero coincidir amb molta gent– no deixa de ser-ne cap excepció.
