Vianda

Vianda ha creat recentment el concepte de “viandada”, que podríem definir com començar a fer alguna cosa sense saber com es fa, que tot indiqui que anirà malament i que acabi sent un èxit. Bé doncs, des de Figueres aquesta gent enganxen una viandada amb una altra.

La setmana passada presentaven el seu primer disc Res és com era (Autoeditat, 2016) i des de llavors tampoc res és com era abans. Si gravar un disc és la síntesi d’una etapa, presentar-lo és corroborar que aquesta etapa s’ha acabat i que en comença una de nova. Una presentació, com us comentàvem la setmana passada, que va ser el màxim exponent del què és i ha estat Vianda però que, i redundo, els servia de declaració d’intencions de cara un futur que canviarà.

Abans del concert, entre cerveses i el berenar (més vianda que pa) i picats per la tramuntana a la qual ja estan acostumats, m’expliquen que per primera vegada veuen lluny com va començar el grup. “Aquells quatre nois que quedaven per tocar després dels partits amb l’equip de futbol, seguim sent els mateixos però ara hi tenim poc a veure”, diu en Sergi Turró.

Han fet les coses bé, espontànies però bé. Han sabut mantenir de Vianda el que han cregut per instint necessari però també han canviat una bona part del que se’n sabia sobre el grup. I tot a causa del CD.

El disc: la ruralitat s’ha mantingut

El disc ha estat el catalitzador d’una fase de progrés inequívocament necessària per a la banda. El primer canvi: la formació. Han rentat la cara de la plantilla de la banda, i amb ella la de la seva música, amb dues incorporacions; un teclat i una trompeta. Un canvi que afecta en especial purament al so de la banda, però també clau en qualsevol afer extramusical de Vianda.

El que de seguida es veu que no ha canviat és la ruralitat. La capacitat d’autogestió amb què ho fan tot. Sense ser conformistes, Vianda s’han espavilat amb els seus recursos; la presentació del disc n’és la prova, en un lloc escollit per ells en un dia i en un lloc escollits per ells, i sobretot, de la manera que van voler. Si això és cert, també ho és que la pròpia ruralitat la trobem a la gravació del disc, mig professional mig casolà, cuinat a foc lent amb paciència i esforç. Inevitablement doncs, això ha donat resultats. L’Ignasi Alvarez afirma: “El disc sona tal com havíem imaginat”, prova de l’èxit. Una viandada en tota regla.

L’experiment de Vianda, amb aquest àlbum, es fa palès. No són un grup de música festiva però tampoc un per seure i escoltar. Això ho han decidit mig sense voler mig expressament, però és clau per entendre el CD en fer-ne l’escolta.

Crec que ho són tot però sense abusar. I això es diu eclecticitat. Farts d’escoltar aquest concepte a la música, com a excusa principal d’un estil poc definit, als Vianda, els ve a la mida aquesta definició a més d’estar justificada orgullosament. A nivell estilístic, a Res és com era tant hi trobem indie o rock, com folk, rumba, ska o reggae, però no dóna la sensació que se’n vagin d’un extrem a l’altre i molt menys que vulguin vendre una fusió d’estils heterogènia i mal reciclada. Tot acaba entrant dins el concepte Vianda, un concepte marcat per un caràcter definit.

Vianda són gent amb caràcter. En són conscients i ho exploten però perquè no ho sabrien fer d’altra manera i que fos igual de sincer. El seu caràcter és el de la tendresa irònica. I més enllà de cançons més ballables i d’altres més sentimentals, això ve donat per les lletres. Tot i centrar-se en l’àmbit musical com a part important del seu procés creatiu, les lletres en són l’essència d’aquest. La Clara Sansalvadó diu: “Hi ha lletrista però no compositor. Potser sí que dediquem més temps a la música que a les lletres però és igual d’important. La música és l’estètica però la lletra defineix què diem i per tant qui som.”

Res és com era és un disc a vessar de dualitats. Des de l’òbvia varietat estilística, fins als alt i baixos emocionals que et fa fer la seva escolta sencera i passant, per descomptat, per les lletres. La dualitat de les lletres la trobem en el seu to, sempre irònic però més madur en algunes, fet que evidencia una altra dualitat, que revela en Pau Hernandez : “És un disc nou però alhora vell. Hi ha cançons que fa molt que toquem i d’altres que hem fet fa poc especialment per l’ocasió”, diu, sobre un disc, que els seguidors del grup, no sé si molts però us asseguro que fidels i de qualitat, ja demanaven.

El disc és un innegable pas endavant. Ens seguirem preguntant què ha canviat mentre escoltem Vianda, si havia de canviar res i si ho han aconseguit. En Josep reflexiona que el nom del disc és un misteri igual de gran que el que diu. Diu que res és com era al grup, a la intenció, a les seves vides, a l’univers, al seu cap. No és ni positiu ni negatiu, diu. El que sí que penso que és positiu, és que a partir de treure el CD, tampoc res serà com era. Vianda té una nota etapa per construir i si tot segueix com era, l’embastaran amb encert. Jo m’ensumo una nova tanda de viandades.