Xarxa

Ara farà cinc anys, uns quants joves molt joves de Mallorca s’ajuntaven per fer-se músics i formar un grup de música. Amb la joventut com a actor principal, es crea Xarxa, un petit projecte d’unes persones que ho tenien tot per endavant; formar-se en l’àmbit musical, en el polític, i, en definitiva, com a persones. “Érem uns al·lots només”, uns al·lots, que ho tenien tot per guanyar i que, cinc anys després, ho han començat a guanyar tot.

Ara la banda, mig instal·lada a Barcelona, ja veu lluny aquell grup que s’ajuntava per fer versions. Vora el 2011 es crea el concepte de Xarxa. Poc després, ja té els 8 membres que més o menys serien definitius i comencen a definir objectius. Després d’un any trampejant bolos, comencen a fer versions dels seus grups de referència i, un cop troben l’estil en què se senten còmodes, decideixen fer temes propis agafant el que més els agradava de cada un. Tant en l’etapa de versions com amb els temes propis, pretenien omplir un buit musical a Mallorca. “A Mallorca havia arribat la música d’Obrint Pas, de La Gossa Sorda, de La Raíz... però era molt difícil que aquests grups vinguessin a tocar aquí, de manera que, sense pretendre ser aquests grups, nosaltres vam voler oferir aquesta música en directe a l’illa,” diu Àlex Ocete, veu.

Després d’aquest procés, amb els primers temes propis a la butxaca, graven la primera maqueta i, aprofitant que alguns dels membres vénen a estudiar a Barcelona, s’obren portes cap a Catalunya. “Volíem navegar i navegam”, diuen i se les obren tant, que acaben tocant en cartells importants a  casa nostra, el més recent d’ells, el de la Telecogresca d’enguany, amb Boikot, La Gossa Sorda o Aspencat, després de guanyar el concurs Engresca’t.

Als inicis, doncs, no tarden a tenir una primera maqueta entre mans, que tot i tenir una identitat pròpia no deixava d’imitar els grups de referència per a ells, essent Obrint Pas la punta de llança. Més tard, amb l’anunci de la dissolució del grup valencià, Xarxa va tenir un punt d’inflexió. “Per nosaltres també va ser com tancar una etapa. Fins llavors, havíem volgut ser com uns Obrint Pas '2' a Mallorca, però quan vam saber que plegaven vam veure que no podíem seguir lligats a ells i que havíem d’anar per una altra banda, ja que estàvem fent una cosa que ja estava explotada del tot. Havíem de fer una cosa nova, ens vam preguntar realment què volíem aportar i vam buscar realment un estil propi”, diu en Francesc Aparicio, bateria i veus.

Això es va veure reflectit amb Lluny d’aquesta riba (Autoeditat, 2014), el seu primer disc i el que fins ara és el darrer producte de l’evolució constant de Xarxa. Un disc madur i pensat i amb una forma i una homogeneïtat més definida.

"Volíem ser com uns Obrint Pas '2' a Mallorca, però quan vam saber que plegaven vam veure que no podíem seguir lligats a ells i que havíem d’anar per una altra banda, ja que estàvem fent una cosa que ja estava explotada del tot"

Lluny d’aquesta riba, la revolució poetitzada

Després d’una etapa de meditació, intentant esbrinar què era el que volia aportar Xarxa, graven el disc sabent que per sobre de tot, havia de ser compacte, amb una història pensada i sent un clam al que volien expressar com a grup: revolució.

Aquí va ser quan van agafar força les lletres i el missatge que porta Xarxa, àmbit en el qual troben la seva bandera i la seva raó de ser. L’Àlex, principal teoritzador i escriptor d’aquest missatge diu: “Com a grup revolucionari que som, vaig veure que teníem davant un context social que no podíem ignorar, però que en la música potser ja estava massa desgastat, passant fins i tot per Obrint Pas i per tot un seguit de grups que ja l’explotaven i l’havien explotat. Aleshores jo, agafant uns referents que tinc per una vessant més literària com a estudiant d’Estudis literaris, vaig decidir que, sense deixar el compromís i el caire revolucionari a les lletres, podíem cantar d’una manera més poètica, trobant en això el que fes especial Xarxa.” Ho troben fent una cosa més complexa i més profunda, sense renunciar però a què fossin unes lletres directes que arribessin al públic.

Quan aquesta idea apareix, però, el temps abans d’entrar a gravar l’EP és poc, i per això no acaben de trobar la fórmula per impregnar les cançons, fetes en una etapa anterior, d'aquesta reflexió i aquest nou discurs. Tot i que aconsegueixen un disc amb forma pròpia, consistent i eminentment més madur que la maqueta anterior, el plantejament teòric que té aleshores i que ara té la banda, no acaba d’entrar en aquest disc, que els representa, diuen, “sobretot com a mirall de l’evolució de la banda com a tal i també individualment com a persones.” Un disc però, que no acaba d’explicar del tot el discurs de Xarxa, un discurs que no tenen cap dubte que sí que expliquen els concerts de la banda, i sobretot, les properes coses que gravin. Aquest discurs es basa en l’establiment d’unes premisses revolucionàries però que parteix d’una filosofia social arrelada en l’humanisme i la mateixa teorització filosòfica de la realitat social que vivim, tot plegat cosit en un fil argumental fix: La divina comèdia de Dante, obra de la qual en trobem mil i una reminiscències en els diferents temes, havent-hi fins i tot fragments recitats en tres cançons.

L’obra clàssica s’hi representa fent un paral·lelisme amb les diferents realitats i els diferents estrats del pensament que relata, l’infern, el purgatori i el paradís, posats en conflicte i emmirallats en la societat d’avui en dia i “tots els problemes que la corrompen”, prenent com a discurs fonamental del disc, una crítica a una “suposada essència humana pervertida, culpable del fet que tinguem un sistema tan podrit com el que tenim.” I en Francesc afegeix: “En relació a La divina comèdia, i de la mà del que nosaltres volem explicar de la realitat, al disc parlem d’aquesta societat desgastada i consumida, situant-la al fons de l’abisme, però des d’on imaginem una societat bona i pura, representada per la llum (la utopia) que veiem dalt de l’abisme. Per això, la darrera cançó del disc acaba dient 'allà dalt de la claror, s’eleva l’altra riba', parlant d’aquesta societat pura que es troba al final però que tampoc podem definir perquè no l’hem vist mai, motiu també pel qual el disc acaba amb fade out i no amb un final concret.”

Lluny de ser una oda a l’enyorança d’estar lluny de Mallorca, com podria sensacionalment entendre algú que llegeixi el títol del disc però no l’escolti, Lluny d’aquesta riba sí que s’acostaria més a ser una oda als ideals; als principis que han forjat després d’un creixement exponencial com a persones, que els ha fet desenvolupar una sensibilitat gairebé erudita i una execució estètica admirables per parlar en un disc de compromís social, d’evolució de la humanitat, i per què no, d’evolució humana pròpia.

"En relació a La divina comèdia i de la mà del que nosaltres volem explicar de la realitat, al disc parlem d’aquesta societat desgastada i consumida, situant-la al fons de l’abisme, però des d’on imaginem una societat bona i pura, representada per la llum (la utopia) que veiem dalt de l’abisme"

L’ara: l’únic estat de zenit del pensament

Orgullosos del camí de Xarxa, amb una certa humilitat i amb una desmesurada disconformitat, la banda en vol més. Si aquest disc és l’apogeu de la seva evolució com a banda, només ho és en el moment en què van gravar-lo. Ara, ni el seu context musical ni el context polític és com era.

En aquest marc, ambiciosos, diuen que el proper disc anirà completament per una altra via. L’Àlex diu: “Volem seguir mostrant d’una forma descarnada la degradació de la societat i dels individus però d’una manera no tan amable. Hem vist que aquest concepte d'Humanitat que estructurava el disc ja no és vàlid, ja que és un concepte provinent de la cultura afirmativa burgesa i defineix uns valors que apareixen com a bons i neutrals mentre que porten tota una càrrega ideològica i són garants de l'statu quo, desviant així els valors revolucionaris que proposam al disc. El plantejament del disc segueix sent vàlid, perquè no deixa de ser una interpretació determinada que vam fer nosaltres de la societat i de l’obra de Dante, i del disc també se’n pot fer una interpretació per cada escolta, però tenint en compte que en la nostra música som nosaltres qui interpreta, ara interpretaríem les coses d’una altra manera i consegüentment també les explicaríem diferent.”

La poderosa fama mediàtica i l’especial indústria de la música que es cultiva al nostre país no ho permet ara per ara, però si hi hagués una correspondència entre la sinceritat i la destresa intel·lectual dels grups i el seu èxit, Xarxa seria cap de cartell a tots els festivals sense ni haver tret disc. Els falten coses, és clar, i també un llarguíssim camí a recórrer, però si per alguna cosa brillen (i potser també paguen) és per sincers.

Defensors de la seva pàtria mallorquina, reivindiquen la creació artística de l’illa. “A la Telecogresca no hi va tocar només Xarxa; hi va tocar tot Mallorca”, diuen. Ara però, confessen que la missió principal de Xarxa és lluny d’aquella riba: és consolidar-se a Catalunya, ja que a Mallorca, potser seria agosarat dir que estan consolidats com el grup punter, però ja han conquerit l’estrat de consideració que podien tenir en l’imaginari cultural i polític. En canvi, diu en Lleo Martínez, saxo: “A Catalunya hi ha més marge per a conquerir en aquests àmbits, degut a l’efervescència cultural i política que es viu, arran del procés independentista i de la pròpia inquietud cultural que això provoca.”

Xarxa, lluny de fer musica festiva, sumant-li la seva procedència, se separen del corrent de mestissatge i de fusió musical que monopolitza Catalunya i el País Valencià. Tot i així, són conscients de què el seu target no és cap altre que el d’aquesta escena, però sabent-ho, el que proposen als seus oients és una sacsejada i una alerta a través de la revolució, una revolució, diuen, que no comparteixen que es pugui aconseguir a través de la lluita alegre i desenfadada, sinó a través del compromís i el mostrar disconformitat i incomoditat. “No és que els grups capdavanters de l'escena siguin contrarevolucionaris; ideològicament són tan revolucionaris com nosaltres, però han assolit quotes de popularitat tan altes que ara formen part de dinàmiques potencialment contrarevolucionàries. Si estem tan fotuts com diuen, fem-hi alguna cosa. Si hi ha tant a fer, com diuen alguns, fem-ho. No ho dic des de la confrontació, sinó des de la voluntat d'anar a més, perquè hi ha grups molt coherents i d'altíssima qualitat. Si tot això ho tenim, no anem a perdre-ho per pensar que hem guanyat, perquè no ho hem fet.”

"Hem vist que aquest concepte d’humanitat és un concepte burgès en tant que ajuda a mantenir l’status quo del que explica, ja que hi teoritza però estratifica sense més i no ajuda de cap manera a fer la revolució, que era el que nosaltres proposem al disc"