Pantaleó

Pantaleó neix com qualsevol altre grup. Ganes de fer música i talent per a fer-la. La història de sempre: després de diversos grups, Gerard de Pablo (veu i guitarra) necessita continuar explotant la seva productivitat artística i comença a escriure unes cançons que li rondaven pel cap. Primer ho fa sol, no sense pensar, però, en què necessitaria una banda. Tal dit, tal fet i al cap de res, aquelles cançons tenien so de banda, gràcies als amics que es van anar sumant al projecte, els quals ara mateix en conformen la plantilla: Jordi Masana (baix), Santi Ciurans (bateria), David Curto (guitarra) i Txus Costalago (piano i teclats).

Tot i que la majoria vénen de ciutats veïnes, l’epicentre de Pantaleó és Terrassa. I no és casualitat. L’Ègara ha estat sempre un dels reductes musicals de casa nostra, una màquina de crear músics i, a més, bons músics. De fet, com diu en Gerard: “Pantaleó s’ha creat gràcies a la capacitat que té Terrassa de crear nous projectes i de fer-los funcionar per instint natural.”

Músics experimentats per a formar un grup madur. Una primera maqueta El concursant (Autoeditat, 2014), dóna tret de sortida al projecte, la mateixa maqueta que els dóna un segon tret, aquest més potent, en forma de Premi Joventut del Sona9, ara farà dos anys. Poc després, Moustaki (Música Global, 2015), una altra maqueta que els fa corroborar que la fórmula funciona. I finalment, l’octubre passat, fent resum del desenvolupament de la banda, posant punt i final a un creixement exponencial, graven i editen Reina Victòria (Música Global, 2015), el primer disc de Pantaleó. Un disc que pren vida pròpia.

Reina Victòria: punt d’inflexió

“Tothom ha fotut mà a Pantaleó”, diu en Gerard. Si bé és cert que el projecte naixia a veu i guitarra, la banda ha sabut trobar en temps rècord el so a grup necessari per a entrar tres cops a un estudi. Ho han fet no amb cap altra fórmula que amb el cooperativisme musical de cada ment, que s’ha fet seu cada tema fins al punt de crear una sonoritat extenuantment delicada però alhora contundent.

En aquest context, uns temes eminentment d’autor, han acabat relatant de forma autobiogràfica els moments d’una vida, la d’en Gerard, però també d’una altra vida, la de Pantaleó. Cançons embastades en el seu esquelet per en Gerard, racionalitzant sensacions interiors d’experiències viscudes. Com diu: “Explico coses importants que m’han passat i que em ve de gust explicar. Hi ha cançons que parlen de temes més generals, d’un amor, d’un viatge; i d’altres més concrets, d’una sensació o un sentiment d’un moment molt concret”, històries que encripta amb un embolcall de ficció metafòrica plena de reminiscències i referents.

Tot plegat per acabar derivant en un estil unificat però intencionadament heterogeni. L’estil de la música és propietat del que ens fa sentir i les cançons de Pantaleó ens porten a viatjar a través de la llum. Una llum constant que, amb temes més alegres i d’altres més crus però sempre amb una nostàlgia positiva, estableixen un punt en comú i un fil conductor entre ells. Cada cançó té una etiqueta pròpia. En Gerard explica: “Podríem agafar un grup d’entre els 60 i els 80 i dir que cada cançó de Pantaleó és d’un d’aquests grups.”

Reina Victòria també és el tancament d’un cicle. Onze temes trets d’un calaix, on estaven guardats feia anys. “D’alguna manera haver gravat el disc, més enllà d’expectatives, va ser un plaer perquè per a mi va ser com poder tornar a tancar el calaix”, explica en Gerard.

Acabava un cicle i sense treva en començava un altre. Si fins ara Pantaleó fa bandera d’un disc madur però tret de l’espontaneïtat d’un primer treball, ara parlem d’una banda consolidada, amb la seva vida junta, amb els seus records i les seves pròpies vivències. Tot plegant convertint-se sens dubte en l’afegitó que definirà el futur d’aquests músics amb la seva vida junts. En tot cas Pantaleó ve fort, amb l’empenta d’un grup que sap com fer les coses però amb la il·lusió del grup més jove. Pantaleó ha dit la seva però sembla ser que tindrà discurs per molts anys, un discurs que els crida a prendre les rendes de la remodelació del pop a casa nostra, un procés que ja ha començat i que, de la mateixa manera que la llum de les melodies d’aquests reis del pop aclareixen el dia a qualsevol, aclariran també el present i el futur musical català.