Da Souza

És sabut que Vic és destí de pelegrinatge per a qualsevol melòman i per a qualsevol músic inquiet. I si Vic n’és el destí, la Jazz Cava és la meca. I mireu el misticisme que té el lloc, que no tan sols ha estat bressol de grups tan màgics com La iaia, Núria Graham o Mates Mates, sinó que ha fet de resguard hospitalari per a grups d’altres procedències que no la pròpia nacionalitat osonenca o catalana.

Aquest és el cas dels Da Souza, mallorquins de naixement, barcelonins d’adopció i vigatans de cap de setmana. Tot plegat és massa perfecte per no quedar per entrevistar-los a la Jazz Cava, fent una canya i fent la prèvia per al seu concert d’aquella mateixa nit en aquest temple musical.

Da Souza pot semblar un homenatge al futbolista Romario o a algun crack del futbol brasiler, però en realitat és pur costumisme, ja que el nom de la banda ve d’un personatge il·lustre del barri de Palma de Mallorca en el qual van créixer aquests quatre músics. Àngel Garau (bateria), Lluís Cabot (veu i guitarra), Xavi Hernández (guitarra, que tampoc l’exfutbolista del Barça) i Biel Stela (baix), reivindiquen però el seu fanatisme cap a la figura de Romario i confessen la seva afició al futbol, tot i voler parlar poc del Reial Club Deportiu Mallorca, actualment a segona divisió que no viu un dels seus millors moments.

“Les canyes aquí són molt petites”, de manera que mentre demanem la segona expliquen que anaven junts a l’institut i que es coneixen des de petits. Sempre han tocat junts però Da Souza no és el seu primer grup. A Mallorca van tocar plegats en diferents formacions, però no va ser fins que van arribar a Barcelona per estudiar que, un cop instal·lats, van decidir donar forma a unes cançons que tenia escrites en Lluís i ho van fer sota el nom de Da Souza.

Fotgrafia: Manutti Pomar

Mallorca – Barcelona – Vic

Són mallorquins i ho reivindiquen, però, com a grup, afirmen que són més barcelonins que res més. Sense oblidar les seves arrels, però acceptant que les cançons les han parit a la ciutat comtal. Més enllà de l’accent balear, que amb només mitja cançó descobreix la seva procedència, ser mallorquins els ha influït. Diuen: “Ens trobem en un lloc, on estem molt a gust, però en realitat no és casa nostra. Això ens condiciona una mica, tant en el dia a dia com en les cançons. Tot i així no li donem més importància que això; no ho oblidem però tampoc ho explotem més del compte.”

Tot i la doble influència del català, amb el de Catalunya i amb el de Mallorca, les primeres passes del que més endavant seria Da Souza van començar en castellà. Un cop els quatre músics van ser a lloc, escollint el que els sortia i representava amb més naturalitat, van decidir cantar en català.

Dins d’una certa quotidianitat i sense deixar de fer un relat d’històries senzilles de qualsevol humà, les lletres de Da Souza exploren a la vegada un ideari reflexiu, sovint a través d’una metàfora estètica que a vegades frega el surrealisme. Grans puristes de la música, els sons i les dinàmiques són un important contingent en el repertori dels mallorquins, però escrivint les lletres de les cançons també hi troben funcionalitat. “En ambdues coses ens hi centrem per igual. Nosaltres quan escoltem una cançó ens fixem igual en la lletra que en la música”, diu en Lluís.

Deixant de banda d’on són nadius i d’on adoptius, si Mallorca és la seva primera residència i Barcelona la segona, Vic és la tercera. La relació d’amor que tenen amb el reducte musical que és la capital osonenca és innegable, fins al punt de sentir-se partícips d’aquesta fabulosa escena que s’hi ha creat els darrers anys. Prova innegable d’això és la feina mà a mà que han fet amb la discogràfica vigatana Famèlic, que ha editat els seus darrers discos al costat de grups ja inseparables com Ohios, Opatov, Mates Mates, Regalim o Power Burkas.

La relació amb Vic començava amb Beach Beach, grup mallorquí en el qual també militen en Lluís i l’Àngel. En les diferents visites que van fer amb el grup a la ciutat van fer els amics que més tard, amb Da Souza, els farien tornar tantes vegades. I és precisament això, l’amistat i el bon rotllo entre els grups, el que ha col·locat Vic com un dels paradisos musicals a casa nostra.

Fotografia: Joan Garolera

Gran salt endavant, el disc que ja agrada als pares

Gran salt endavant (Famèlic, 2016) és l’aparentment pretensiós i grandiloqüent nom d’aquest tercer disc de la banda. Un nom, en el fons del tot irònic, que defineix a la perfecció el caràcter d’aquest àlbum i el de la banda en si.

L’anomenat Gran salt endavant va ser un intent del govern xinès de finals dels anys 50 d’industrialitzar les zones rurals del país. El que havia de ser, tal com ho van batejar, un èxit, va acabar amb una crisi de mesures gegantines i amb milions de morts per falta de recursos. En aquesta línia, aquest darrer disc pretén ser una autovacil·lada, mentre que la cosa pretén ser un èxit però saben que tampoc acabarà donant fama mundial al grup. Toquen fusta i l’Àngel diu: “Esperem, però, que tampoc acabi amb tots nosaltres morts!”.

Aquest disc també respon a la maduresa. També és un salt endavant en evolució. Com diu en Xavi: “Aquest disc l’hem estat pensant durant un any i hi ha una evolució tant en l’estil com en la comoditat amb la qual toquem els temes. Això ens ho sentim més nostre.”

Destaquen que una de les fites que han aconseguit amb el disc i de les quals estan més orgullosos és que ara ja agraden als seus pares. En Biel, fent broma, diu: “Amb això ja ho tenim tot!”, i afirma també que aquest gran progrés com a grup l’han obtingut gràcies a la influència dels seus renovats referents, grups estrangers com Teenage Fanclub o Parquet Courts però també més propers com, sense anar més lluny, els amics vigatans. També han estat partícips del procés inspiracional dels dotze temes, imputs extramusicals i en Lluís afirma que algunes cançons estan inspirades en llibres, en experiències o fins i tot en persones.

Són gent feliç. Riuen quan els demano si viuen de la música. També són gent tossuda. No sé si ho sabien o no, però van haver de marxar de l’illa per estudiar, i els seus camins com a músics es van separar. Semblava que el futur els deparava llargues carreres de filosofia, belles arts, enginyeria i ciències ambientals, però un cop aposentats a Barcelona el primer que van fer va ser trobar-se per tocar. Són tossuts a fer el que els agrada, el que els nodreix de debò. Si el seu talent musical els ha fet treure el seu tercer disc, també ho ha fet la sinceritat, una sinceritat quasi vigatana, que fa que músics com ells acabin extasiats amb el sol fet de poder fer la seva música.

Ens aixequem de la taula i corren a muntar els instruments. Toca provar so, ja que en unes hores presenten el disc. Ens espera una gran nit!