Ressaka

L’inici del projecte de Ressaka, potser no ho sembla, però cal buscar-lo ja fa uns quants anys, el 2008, quan una colla d’amics de Manlleu (Osona) decideixen fer un grup per tocar caçons dels seus grups preferits i per passar els diumenges. La cosa comença forta i, al cap de poc, ja tenen un grapat de temes propis i un repertori per ensenyar sobre els escenaris que els porta a animar festes majors de gran part del territori català. És el 2012 quan, amb un cert nivell de maduresa musical assolit, tradueixen les hores de carretera d’aquests quatre anys en un CD, Greatesthits (Autoeditat, 2012), amb nom mig irònic inclòs però que certament recull els temes que més els agradaven dels que aleshores tenien entre mans. Poc després, el 2013, de la mà d’una petita renovació de cares a la plantilla del grup, treuen una maqueta de tres temes que porta per nom 2013 (Autoeditada, 2013) i que reafirma l’actitud festiva de la música de Ressaka.

Un pèl més tard, el 2014, després d’haver tocat amb grups com Txarango, Trast, Eina, Bonobos, Brams o La Raíz, i amb desenes de cançons a l’esquena, decideixen reduir la seva activitat sobre els escenaris per tal de treballar de valent al local d’assaig. Es passen gairebé un any component, muntant i polint temes i retrobant el seu estil amb l’objectiu posat en un CD que graven la primavera i l’estiu de 2015. El treball, que porta per títol L’última nit (Autoeditat, 2015), va veure la llum ara tot just farà un parell de setmanes i dissabte passat el van presentar al costat de casa, a la Sala el Moscou de Torelló, amb els amics d’Strombers, que també presentaven el seu nou CD.

I és que penso que la cervesa uneix, per això, precisament la tarda de dissabte, estones abans que anessin a fer proves de so pel concert, vaig tenir l’oportunitat d’anar a fer una birra amb ells perquè m’expliquessin des dels seus ulls la història de Ressaka i perquè m’expliquessin també com ha estat la rebuda d’aquest últim CD.

Al grup són 9, i només d’asseure’ns els demano com s’ho fan per assajar. Em contesten que, tot i que a vegades quadrar horaris és complicat, aconsegueixen assajar cada diumenge malgrat que algun membre no és de Manlleu o que d’altres estudien a Barcelona. M’asseguren que porten 7 anys assajant cada diumenge i, de fet, d’aquí neix el nom del grup. Imagineu-vos per què...

Pel que fa a la formació, de seguida em destaquen que tots són molt amics, tot i els relleus que hi ha hagut. Uns relleus, per cert, bastant fluids, perquè, de fet, de membres originals, ara tan sols hi queden en Ferran i en David. “Al principi, quan faltava algun músic, s’hi posava algun amic de la banda, però, de mica en mica, en anar coneixent gent i grups, vam acabar fitxant gent de fora de Manlleu que no eren estrictament amics de tota la vida”, diu en David. És a causa d’aquests canvis que, tal com diu en Ferran: “Abans érem amics que fèiem música i ara músics que ens hem fet amics”.

Parlant de l’estil que toquen, cal destacar que als inicis es feien dir RessakaSka, amb ska al darrere, ja que l’ska era l’estil a partir del qual va néixer la idea del grup. Temps després, però, van decidir treure-ho per donar una nova imatge més professional al conjunt, però també amb l’excusa de donar pas a nous estils com el reggae o el rock i no lligar-se únicament a l’ska. L’estil del grup, diu en Jordi, “s’ha mantingut sempre molt en la mateixa línia. Dins el mateix estil hem madurat i evolucionat. Per sobre de qualsevol estil, pretenem fer música festiva”. Un estil festiu, que ve donat per uns referents quasi sempre de les músiques reivindicatives catalanes com les de La Gossa Sorda o Obrint Pas, i potser també pel fet d’apostar des del principi per la gralla. En Ferran reflexiona i diu que un grup que li sembla molt comparable al que fan ells és Brams. “Bàsicament hi veig la similitud en el fet que som un grup reivindicatiu i compromès, però a la vegada tenim cançons que parlen de festa. Tenim aquestes dues vessants, i ens agrada jugar-hi”, diu en Ferran.

"Per sobre de qualsevol estil, pretenem fer música festiva"

Ressaka i l’escena osonenca

En un moment de la conversa, i de la mateixa manera que ho vaig fer amb els vigatans Est Oest la setmana passada, els trec el tema de la famosa escena osonenca per veure com la viuen. De seguida em diuen que no en formen part. “No ens faria res que ens hi posessin, però creiem que potser no és realista. No és que no vulguem estar dins el paquet però creiem que nosaltres fem una cosa que no va per aquí”, diu en Ferran.

Una de les coses que ha fet característica aquesta escena és que en pocs quilòmetres hi ha molts grups i que la majoria es coneixen entre si, i això sí que em confessen que ho comparteixen.“Molts dels grups de la zona, els coneixem i amb molts hi tenim amistat. Alguns dels grups de per aquí que posen a l’escena i que fan una cosa més comparable a la nostra i amb els quals tenim relació podrien ser els Bonobos i les Oques Grasses, fins i tot No t’hi Matis, el predecessor de les Oques. Però això simplement és perquè són de per aquí i ens hem anat trobant a molts llocs i a molts concerts”, diu l’Eloi, que acaba afirmant que creu que està molt bé que existeixi aquesta escena perquè realment la companyonia musical hi és.

 
Futur

Finalment acabem parlant de L’última nit i em diuen que han tingut bones sensacions pel que fa a la seva rebuda i molt bones crítiques en general. Afirmen, però, que no han rebut ni esperen un boom ni una reacció immensa. Com diu en David, no tenen pressa. “A l’hora de gravar-lo ja ho vam fer amb calma; a l’estudi ens ho vam agafar amb tranquil·litat i sense dates límit per tal de treure tan bé com pogués ser els temes. Ens vam posar com a fita treure el CD tan sols quan creguéssim que les cançons estaven com desitjàvem. Ens volíem assegurar sobretot que musicalment tot estigués a lloc i fos correcte”, diu.

Deixar que el CD treballi sol mirant de fer-lo arribar a tanta gent com puguin és el que faran. En Ferran explica: “Volem que agradi i que puguem anar fent bolos de festa major en festa major com ja hem fet fins avui, amb ganes de tocar i de passar-nos-ho bé”. I com a aspiració, en David diu: “Ens agradaria que tornés a passar el que ens va passar amb el primer disc: anar a tocar a un poble que no coneixíem massa i trobar-nos gent que no coneixíem de res però que se sabien les nostres cançons”.

Seguidament, ens aixequem i entre rialles s’acomiaden i se’n van directe al Moscou a fer les proves de so, no sense abans confessar-me que estan una mica nerviosos pel concert, tot i que tenen molt clar que anirà molt bé. D’ells em quedo amb la il·lusió que tenen per tocar. Es nota que tenen ganes de festa i de fer-la a través de la seva música a dalt dels escenaris, cosa imprescindible per a l’èxit de qualsevol grup jove, perquè, com sempre dic, un grup es guanya el seu públic als concerts!