Burman Flash

Era nit de retorn a La Mirona. Feia setmanes que les entrades estaven exhaurides i la sala petita era plena a vessar. No era per menys. Aquella nit tornaven a pujar a l'escenari un dels grups històrics de les comarques gironines. Començaven els primers acords de "Gira" i s'activava la màquina del temps.

De sobte, érem a l'any 2001. El rock català començava a anar a la baixa i, des de Cassà de la Selva, uns joves Burman Flash publicaven el seu primer disc de llarga durada. Segurament llavors no n'eren conscients, però estaven convertint-se en uns dels pioners del mestissatge a terres gironines.

Ha plogut molt des d'aquell 2001 i encara més des de la formació del grup uns anys abans. Però, per una nit, Burman Flash tornaven a ser dalt d'un escenari. I hi eren amb la seva gent davant, cantant entregada cada un dels temes com si el temps no hagués passat. Els de Cassà ens proposaven un recorregut exhaustiu per tota la seva trajectòria i no es deixaven res al tinter.

L'ska i el reggae marcaven el tram inicial del concert, molt centrat en els primers temps de la banda amb cançons com "Ni un paso atrás" o "Els ulls vermells". Però Burman Flash no només són ritmes jamaicans i, ben aviat, també s'hi començava a deixar sentir la seva ànima rockera. La banda guanyava consistència i la veu d'Anna Pérez s'explotava amb molta més força i seguretat.

I, del rock, tornàvem a l'essència més festiva del grup. El públic aixecava els braços i les copes per entonar a ple pulmó "Aixeca el vas" enmig de l'eufòria més absoluta. Com un homenatge a la seva història, el grup ens passejava per tots els estils i sonoritats que els havien acompanyat durant els gairebé 15 anys de vida, amb l'ajuda dels diferents músics que havien passat per la formació i que s'anaven rellevant a mesura que avançava el concert.

Anàvem arribant al final i la varietat estilística es feia més evident per moments. Es movien entre la festa i la reivindicació. Entre el reggae i el rock. Entre l'energia més absoluta i moments de màxima intimitat. Passàvem d'un reggae de manual com "Ni un pas enrere" a la guitarrera "Tan a gusto me sentí fatal" abans d'acomiadar-se amb "Jamaica reggae".

Ja érem als bisos i la nit s'estava fent curta. Dalt de l'escenari, els músics es mostraven eufòrics, amb l'energia d'aquell qui es retroba amb els amics de tota la vida per una nit i sap que ho ha d'aprofitar per posar-se al dia. Però, alhora, també es notava una certa falta de complicitat, possiblement per la falta de rodatge després de més de cinc anys sense trepitjar un escenari. Faltava aquella naturalitat i aquella connexió que només es pot assolir a base de concerts i més concerts, però es suplia amb la il·lusió de retrobar-se amb els seus.

La sala explotava amb "25200 nits". S'alçaven els braços i els punys i, fins i tot els més tímids, aquells que s'havien amagat al final de tot de la sala o que s'ho miraven recolzats a la barra, es deixaven anar i es llançaven a cantar. "Esperar que el dia canviï" mantenia al llistó a dalt de tot abans de l'últim esclat amb "Miris on miris". "Te'n recordes? Ja fa algun temps" començava a cantar Pérez. "L'oblit no em mata ni m'esborra aquella sensació. La primera nota de tota un vida. Tu, jo i els altres companys de viatge" continuava, potser com a metàfora perfecte de la nit. I és que queda clar que el públic gironí no s'oblida de Burman Flash. "Mai diguis que ja no hi és. No ens convenceran!".