KKB

"Hem mudat la pell altra vegada", ens etziben King Kong Boy només prémer el play. No hi hauria un inici més clarificador possible. Els valencians canvien completament de rumb i ens sorprenen amb un disc que trenca per complet la línia que portaven fins ara. Primera evidència: ja no hi trobem vents.

La banda de mestissatge que fa uns anys publicava Alcem el vol (Autoeditat, 2014) ja es història i ara ens trobem una formació reconstruïda i en ple procés de maduració. Han volgut buscar el seu lloc i l'han trobat encaminant-se cap al rock. Potser per això han volgut titular el disc amb les seves pròpies sigles. Aquest nou disc se'ns dibuixa com una carta de presentació. La carta de presentació real de King Kong Boy. Han passat els anys de provatures i de començar a treure el cap en el món de la música i, ara sí, sembla que han trobat definitivament el seu espai.

Ens mouen entre el rock guitarrer i subtils efectes electrònics que hi aporten una sonoritat ballable i aires èpics en determinats moments. Ens saben transportar per 12 cançons plenes de detalls i matisos que van des de peces explosives com "L'incendi" o "Plena de vida" fins a l'intimisme de "De dalt a baix" passant per la vitalista "Autostop" o la contundent "Filles de la tragèdia".

Mantenen el discurs crític -"Un grup de peixos grossos, s'ha fet amb tot el llac, si no ens deixen nadar, brandarem els arpons" canten a "Filles de la tragèdia"-, però el combinen amb una quotidianitat que exploten amb senzillesa i naturalitat. S'endinsen en referències cinematogràfiques -"James Dean", "A través de l'espill"- i, fins i tot, signen el que bé podria ser un paral·lelisme amb "La fera ferotge", d'Ovidi Montllor -"Subterrània"-.

KKB (Mesdemil, 2017) es converteix, en definitiva, en un nou començar per King Kong Boy. Per davant, un camí que només pot dur-los d'èxits.