Oques Grasses

Amb una puntualitat britànica -faltaven un parell de minuts per a l'hora que anunciaven a Facebook-, Oques Grasses irrompien amb la festiva "Cara de cul" a una plaça de la Font que lluïa a mig gas. I és que l'hora en la qual s'havia programat el concert -les cinc de la tarda- no havia congregat, a priori, molt de públic. Però ja se sap que si parlem d'Oques Grasses, estem fent referència al paradigma del bon rotllo i la desinhibició, una fórmula que als osonencs els funciona sobre rodes des que van iniciar aquest projecte el 2010. I, efectivament, en pocs minuts ja tenien el públic a la butxaca, a més d'un bon grapat de curiosos que havien deixat allò que estaven fent per retre's al culte oquístic.

Cinquanta minuts de concert a les cinc de la tarda. El format i l'horari poden descol·locar, però s'ha de mirar en perspectiva per entendre la magnitud del projecte que la formació es portava entre mans. Aquell dia, 23 de desembre, s'havien marcat recórrer les quatre capitals de província oferint concerts gratuïts en indrets clau de Lleida, Tarragona, Barcelona i Girona, tot celebrant el que des del 2014 han batejat com a dia de l'Esperit Xai. Amb aquest simpàtic joc de paraules -com totes les lletres dels Oques, només fa falta fer-ne una lectura i apreciar el virtuós domini amb què aquests nois fan i desfan el català-, havien emprès una odissea que s'iniciava a les 12 del migdia a Lleida i que no acabaria fins passades les 2 de la matinada a Girona.

El concert a Tarragona l'encaraven amb una energia desbordant, com si l'anterior de Lleida feia unes hores hagués quedat mesos enrere. Amb "Cara de cul" marcant l'inici, el repertori va començar girant al voltant de temes del nou disc que havia vist la llum a l'abril, You Poni (Autoeditat, 2016), una declaració d'intencions al més pur estil -inclassificable, per cert- d'Oques Grasses. La ballable "Amiga de ningú", conduïda per l'inconfusible i admirable treball del teclat, va donar pas als suggerents ritmes llatins del "Ball del mànec" o a l'ambigua lletra de "Fullar sempre", que va fer ballar fins i tot al més reservat. Entre el públic es podien recollir comentaris com "ei, aquests molen" i somriures a cada bajanada que deia en Josep Montero, el seu carismàtic líder.

A més, a tot aquest còctel de riquesa instrumental -perquè aquest últim àlbum ha experimentat amb nous sons que han ampliat sorprenentment la seva sonoritat- també s'hi entrellaçaven les típiques del grup, com la frenètica "Cavall estable" o "Cul", la lletra més onírica dels tres àlbums que carreguen a les seves esquenes. El ritme anava pujant gradualment fins a desembocar amb "Passos importants", el buc insígnia amb el qual els osonencs tanquen tots els seus concerts, i que convida el públic a treure's la samarreta sota el pretext que "els passos importants es solen fer sense roba". El fred d'un típic 23 de desembre no va impedir que els més atrevits enarboressin la samarreta davant una engalanada plaça de la Font, que va encendre la seva il·luminació nadalenca a mig concert.

Entre cançó i cançó, els Oques encara van tenir temps d'interactuar amb el públic, i fer-los repetir el riff de saxo a "Ball del mànec", o corejar himnes com "Ave María" de David Bisbal. Fins i tot, amb la col·laboració d'un afònic voluntari armat amb un megàfon, van interpretar "Boig per tu". Però no era moment d'encantar-se: en menys de tres hores, havien d'estar posant del revés la sala Bóveda, a Barcelona i, en acabar, tant ells com alguns dels assistents no van tardar a enfilar el camí cap a la capital catalana. Els més devots al grup van anotar-se les quatre parades d'aquella mini-gira d'un dia.

Si bé el concert va tenir la durada adequada per al format del dia de l'Esperit Xai, es va trobar a faltar poder parlar amb ells després de l'actuació. Un gest que demostra que, tot i haver recorregut mig món portant la seva música, encara toquen de peus a terra i gaudeixen escoltant de primera mà el feedback del seu públic. Malgrat això, ha estat una més que justificada falta en aquest concert per a un grup que, per molt que passin els anys i els discos, encara seguiran al peu del canó guanyant qualitat en els seus directes. Perquè per a qui vulgui endinsar-se en l'experiència oquística, el concert en viu és la seva màxima expressió, i el de Tarragona va ser-ne l'exemple més clar.