Banda Simfònica de Reus

La Banda Simfònica de Reus està d’aniversari. Per celebrar els seus nou anys i en la línia d’altres propostes fetes amb cantants com Joan Rovira o el grup berguedà Brams, van presentar un concert al Teatre Bartrina de la seva ciutat que duia com a títol tota una declaració d’intencions: Del rock català a la música electrònica.

Davant d’un públic proper i fidel, la formació, dirigida per Joan Ramon Reverté i integrada per més d’una trentena de músics molt joves, es van acompanyar en aquesta ocasió d’en Joan Masdéu (amb dues dècades al capdavant de Whiskyn’s i des de 2011 fent un projecte més personal en solitari) i del compositor, director i artista digital Pere Vicalet.

La proposta inicialment ja semblava interessant. En primer lloc, perquè el repertori tradicional per a banda simfònica s’allunya generalment de registres musicals més actuals o experimentals però, per altra banda, no cal oblidar que el pop rock com a estil musical ha utilitzat formacions clàssiques per aportar noves sonoritats. Només cal recordar ocasions memorables com el disc Help! dels Beatles o la fantàstica “Bitter sweet symphony” dels també britànics The Verve. Per tant, tot i ser un repte interpretatiu i estilístic, valia la pena.

La primera part del concert va centrar-se en la cançó d’autor del també reusenc Joan Masdéu. Van ser sis arranjaments de cançons del Casa Murada (2011) i Dissabte (2014), fetes la majoria pel mateix director de la banda i un regal final que no hi podia faltar: “Reus” del disc de Whiskyn’s Reus, París, Londres (2007), arranjada per l’Adrià López.

El cantant va anar entrant progressivament en una sonoritat simfònica que, com ja va dir, no li és familiar: “Per a mi és un regal poder cantar acompanyat d’una gran banda de músics, així les meves petites cançons es fan grans”. Repassà “Moscou”, “El planeta imaginari” on la banda va desplegar sonoritats més denses amb solos acurats i precisos, “Marges” i “La Maresma”, guitarra amb mà i amb una banda que va aconseguir transportar l’auditori a una natura viva i delicada.

Amb “El carrer dels jocs florals”, arranjada pel percussionista Marc Vall, primera cançó que va compondre quan va decidir realitzar la carrera en solitari, el cantant va confessar que era molt especial per a ell al simbolitzar l’esperança, la llum i la confiança que cal tenir en un mateix: “Ja surt el sol. Cada cop bufa més lluny aquell mestral que em tornava boig. Vull jugar a fer brillar els dies al carrer dels Jocs Florals”.

I finalment, “Reus”. Una cançó que segons en Joan ha transcendit, ha deixat de ser seva per passar a ser de la gent, de la col·lectivitat arrelada a un municipi i a unes tradicions. Tímidament, el públic s’hi va anar afegint cantant per acabar picant de mans i respirant-se un to festiu i energètic.

La segona part, més breu, es va centrar en la proposta musical de l’artista multimèdia Pere Vicalet. Els músics ja van aparèixer “customitzats” per a l’ocasió, amb cintes i braçalets fluorescents que brillaven en la foscor. Van ser tres peces que combinaven estils com el tecno, l’electrònica més comercial, el progressiu melòdic o chill house. Sons electrònics i sonoritats clàssiques que es complementaven perfectament amb efectes lumínics i projeccions, i generaven així un espectacle visual i sonor modern, performatiu i atrevit.

Cal dir que la proposta d’en Pere Vicalet és eclèctica, innovadora, fresca i d’una gran complexitat interpretativa i musical. La Banda Simfònica en va sortir victoriosa i el públic, entre sorprès i content d’haver-los acompanyat i haver participat de la transformació.

Llarga vida a les propostes musicals que busquin punts de connexió entre els llenguatges artístics!