P.A.W.N. GANG
A la cua, ja es començava a intuir el que es coïa a la sala 3 del Razzmatazz de Barcelona, aquest dissabte al vespre: gorres, algunes cadenes, i -sobretot- adolescents amb gots de codeïna (el xarop per a la tos amb què es ‘col·loquen’ els trapers nord-americans) estampats a la samarreta. És el logo de P.A.W.N. GANG -o, com ells mateixos s’anomenen, la màfia catalana-, un grup de set barcelonins precursors (i quasi inventors) del trap en català.
El Trap és un gènere musical sense precedents, tot i que alguns el presenten (i bé podria ser-ho) com el fill bastard entre el Rap i l’electrònica. Nascut a principis dels anys 90 al sud dels Estats Units, té el seu origen en les ‘Trap House’ -cases on es traficava als barris més marginals de ciutats com Atlanta o Houston- i les drogues, la violència i l’ostentació de la fortuna són el fil conductor de la majoria de lletres. Ja fa anys que el gènere triomfa a la xarxa (Internet és el seu hàbitat natural) i, tot i que Catalunya n’és l’epicentre a l’Estat espanyol, la P.A.W.N. GANG és l’únic grup que acumula més de 7 milions de visites cantant-lo en català. De fet, compten amb més de 21.000 subscriptors.
Una comunitat de fans que aquest dissabte es va mobilitzar de Youtube a la sala de concerts (i van esgotar unes 300 entrades al voltant dels 10 euros) i que, en alguns casos, -abundaven joves de 14, 15 i 16 anys; una part quasi majoritària del públic de la P.A.W.N. GANG- van fins i tot convèncer pares que ben bé superaven els quaranta de fer-los de tutors per a poder entrar a la sala. La imatge valia la pena veure-la: fills entregats a les primeres files i pares que esperaven al final de la sala. La bretxa generacional, suposo, i al mig alguns (pocs) joves de camí als 30 que tararejaven les cançons més tímidament.
Cap a les vuit del vespre, el traper Lildami -amic i col·laborador de la banda barcelonina en molts dels seus videoclips- va ser l’encarregat d’escalfar els motors de la sala; però la veritable eufòria no es va desencadenar fins que l’Hacha Dastral va posar-se rere la taula de mescles per rebre la resta de la P.A.W.N. GANG. Va sonar de tot -temes del 2013 al 2016, quan han editat el seu primer àlbum d’estudi sota el títol "Al final es asho" (una de les peculiaritats de la banda és la manera d’escriure el català, tal com sona)- i cadascun dels integrants del grup va tenir el seu moment de glòria en solitari.
Però potser això és el que menys els calia: la P.A.W.N. GANG és una família fora de l’escenari -de fet, hi ha dos parelles de germans, el Lil Gui i en Good Jan i en Teuma Swag i en Monra Swag-i ho fan notar quan hi pugen. Tot és complicitat entre ells, l’espectacle bé podria ser una festa privada o traslladar-se a algun parc de Barcelona on es solen reunir, que seria el mateix: l’ambient, sens dubte, atropellava la música, en moltes ocasions criticada per excés d’autotune.
Molt més que les seves melodies, el que atrapa de la P.A.W.N. GANG són ells mateixos; com han estat capaços que milers de persones coregin les històries de la seva colla i -fins i tot- utilitzin un argot propi inventat per ells. Tant és així que ni tan sols el caos musical de dalt de l’escenari -on set joves tatuats fins a les dents i plens de joies extravagants saltaven, cridaven, s’abraçaven i bevien a la vegada- molestava a l’hora de gaudir de l’espectacle: la seva passió els apropava de ple al públic (amb qui interactuaven de la manera més natural), que els tornava l’entusiasme corejant les seves lletres a ple pulmó. Molt més que un concert, la seva actuació a Razzmatazz va convertir-se en una festa particular, sense importar que es tractés d’una de les sales més populars i importants en què tocaran al llarg de la seva gira, Ameli Tour.
