Homenatge a Pere Quart

Què té la figura de Pere Quart perquè sigui el mateix poble qui decideix fer-li un homenatge? Molt senzill, malgrat provenir d’una família benestant sabadellenca, el poeta sempre va lluitar pels interessos del poble i va erigir-se com a un antifranquista total en temps del dictador, cosa que el va fer passar alguns anys a la presó. Tanta era l’ànsia de llibertat de Joan Oliver –el seu nom real–, que va compondre la major part de la seva obra en vers lliure, i va escapar d’aquesta manera, fins i tot, de les manilles que podria imposar la literatura.

De manera molt encertada, l’homenatge que es va dur a terme el passat 30 de novembre al Teatre La Faràndula de Sabadell va estar absolutament en consonància amb la filosofia de l’autor. Van compartir escenari diferents artistes, de diferents estils, fent diferents tipus d’actuacions (recitacions de poemes, cançons, càpsules teatrals...). Vers lliure portat a l’extrem.

Josep Julien, actor sabadellenc, va ser l’encarregat de conduir aquesta espècie de frenètica travessia per part del poemari de Pere Quart, i algunes de les seves obres teatrals. Julien, magnífic, va dur a terme una presentació carregada d’ironies i subtileses, al més pur estil Joan Oliver, sense descuidar-se tampoc d’introduir missatges combatius, d’altres reflexius, tots ells profunds, encara que no ho semblessin.

La funció la van obrir la Joana i la Mireia Vilapuig, representant un diàleg de Bestiari. A continuació, el cor Vakombà –de l’Escola de Música de la Creu Alta de Sabadell, que va participar al programa Oh Happy Day– va interpretar, a capella, "Bacil" i "Musclo", dos textos d’Oliver. En aquest punt, va arribar un dels miniconcerts més sorprenents del vespre, El Petit de Cal Eril va adaptar a la seva impertinent però alhora íntima, la primera i la segona de Les Decapitacions (poemari). Va realitzar un interessant joc apropant-se i allunyant-se del micròfon al final de les estrofes que va resultar molt atractiu i trencador.

Tot seguit, les poetesses Núria Martínez-Vernís, Enric Casasses i Blanca Llum Vidal, van recitar tot un grapat de poemes, alguns d’ells a dues veus. Ho van fer amb una intensitat digna de l’ocasió. No és fàcil, i habitualment poc agraït, recitar un poema atorgant l’expressió i l’emoció que un mateix sent quan el llegeix, ja que aquesta sensació pot ser molt diferent a la qual experimenta la resta de la gent, no obstant això, en aquest cas, l’únic que van recollir Casasses, Martínez-Vernís i Llum Vidal, va ser una ovació rere una altra fins que van acabar la seva feina. Moment en què el grup teatral TIC Escènic, comandat per Josep Maria Roviralta, va representar un fragment de "La Fam".

I quan els assistents encara estaven acabant d’adonar-se que aquell vespre-nit que estaven vivint era màgic, sobretot sent de Sabadell, va arribar el moment de la cançó que seria el gran èxit de Pere Quart, si aquest fos un cantant: "Corrandes d’exili". Qui va fer els honors va ser Sílvia Pérez Cruz. No era allà present, va aparèixer en forma de vídeo gegant al fons de l’escenari, però la seva veu tan personal i tan dolça, com una pols màgica va emmetzinar l’ambient i va embriagar tots els gruppies d’Oliver. I per no baixar el nivell, la següent en aparèixer en escena va ser Meritxell Gené, cantant el poema "Nit final". I després, Guillamino i Josep Pedrals, amb els poemes "Bella i sola" i "Romanç miserable", tots dos adaptats al seu inconfusible estil.

Abans que apareguessin a l’escenari Toni Xuclà i Gemma Humet, cantant "Cançoneta noucentista del mal camí", per cert, amb una dolcesa extraordinària; el nebot i la filla de Joan Oliver van declamar dos poemes ("Noè" i "Macià", respectivament), moment que va resultar força emotiu, i que va aportar versemblança a tot el conglomerat d’actuacions. L’aparició dels dos familiars va recordar a l’auditori que trenta anys no són tants anys, i va corroborar una cosa que ja era clara d’abans: Pere Quart és encara molt i molt vigent. En acabat, va ser el moment de Xuclà i Gemma Humet, com diuen les línies de dalt, i després d’Humet, Toni Xuclà va compartir escenari amb una altra excelsa cantant, Txell Sust, aquest va ser, provablement, el moment més divertit de la nit. Els dos artistes van cantar el poema "Mosques i Mosquits", ja de per sí juganer, bo i fent reproduir a tot el públic el so dels mosquits, com va dir el mateix Xuclà: “com si fóssim nens”.

Aquesta distensió produïda pel moment entretingut i graciós que s’acabava de viure, va continuar amb una peça teatral duta a terme per tres actrius del Teatre Sant Vicens, en terreny una mica hostil per tractar-se de l’escenari de La Faràndula (el Sant Vicens i La Faràndula, dos teatres sabadellencs, tenen una entranyable rivalitat). Van interpretar "Ball Robat", la ironia dels sentiments portada a l’absurditat de la vida quotidiana. Després va ser el torn de l’adaptació més moderna de totes, Pau Llonch i Martí Sales van mig cantar mig recitar "Vacances pagades" i "Hi ha coses massa pures", ho van fer ajuntant-se d’unes gravacions que feien amb uns aparells electrònics davant mateix del públic.

Tornant un altre cop a la recitació de poesies, Vicens Altaió va regalar a tots els presents el poema "Ja és hora que se sàpiga". I després d’això, per fi, l’artista més esperat, qui venia de terres molt llunyanes expressament per commemorar la mort de Pere Quart, Feliu Ventura, que va cantar "Sàpigues, company". Va sentir cada paraula que pronunciava i va transmetre una forta emoció a cada integrant del públic, una mica de la mateixa manera que Lu Rois, que, amb l’ajuda del seu piano, va “plorar”, com ella mateix va dir, el poema "La dona de la nit alta".

Ja gairebé tocaven tres quarts de deu quan Òscar Castellví i Marc Rius van fer un gag humorístic recitant "Tirallonga de monosíl·labs", i tot seguit Roc Casagran i Cesk Freixas –també molt aclamat– van cantar "R. S. P.". Aleshores, un cop van haver acabat de cantar un dels poemes més reivindicatius i acarnissadament crítics contra Franco, va sonar un audio de Jordi Boixaderas recitant "Cent Anys" de Joan Maragall. I, finalment, per acabar la funció, Quico Pi de la Serra, amic i col·lega de Joan Olivar, va cantar, amb la seva inseparable guitarra elèctrica, "El gran burgès", cançó composta mà a mà per ell mateix i Pere Quart.

El desenllaç de tot plegat va ser tan emocionant com sorprenent. Es va desplegar una gran pancarta que deia: ENCARA SOM A LA TRINXERA, i un munt d’octavetes van caure dels “terrats”. Semblava que encara duraven els temps de la revolució a la que tanta vida va donar Pere Quart, i viceversa. A les octavetes hi havia escrita la lletra de "Corrandes d’exili", eren una invitació per cantar-la tots junts: cantants, músics, actors, presentadors i públic. Tot el poble unit, així ho hagués volgut ell.

Encara som a la trinxera Pere Quart, però tu ets amb nosaltres.