Les veus de l'aigua
S'acosten les vuit del vespre i el Museu d'Història de Girona es comença a omplir de gent que espera per baixar cap a l'espai de la Carbonera, un indret ple de màgia situat al soterrani del museu. S'obren portes i el públic comença a accedir a l'espai per una petita escalinata que ja demostra que aquell no serà un concert més. Després d'una parada per conèixer l'espai de la Cisterna -que antigament abastia d'aigua el convent situat a l'edifici- els assistents comencen a ocupar les seves localitats.
Una quarantena de cadires omplen aquesta singular platea, pensada per un públic reduït que vol gaudir del format acústic de Glaucs d'una forma propera i familiar. Sense barreres. Un concert de tu a tu en què Jofre Bardagí i Alexandre Rexach repassen més de vint anys de trajectòria només a veu i guitarra. Ens porten als inicis amb "Creus", una peça del seu primer disc, i ens retornen a l'actualitat amb "Tot o res" i "La cançó de la rebequeta i el moscatell", del seu àlbum de retorn, alhora que no obliden fer alguna picada d'ullet cap als seus projectes personals.
L'aire melancòlic i el posat trist de les cançons de la banda ens atrau. Entrem dins aquesta "música en blanc i negre", que en deia en el seu moment Jofre Bardagí, i ens hi quedem, observant-ne la bellesa. De sobte, el cantant es queda sol a l'escenari i treu la ràbia amb "Jo faig cançons", però de seguida busca una espurna de llum amb "Aquest món", possiblement, la primera cançó optimista del grup.
El concert encara a la recta final, però encara queden algunes cançons imprescindibles. Els aplaudiments trenquen les primeres notes d'"Els teus ulls glaucs", la peça que ens encamina cap als bisos. El primer concert de Les veus de l'aigua arriba al final, però encara ens queden dues nits més de música a la Carbonera, que arribaran passat Nadal de la mà de XY i Clara Peya.
