Atupa

Les nits de Cerdanyola, municipi on s’ubica la Sala Dresden, ja comencen a ser suficientment fredes per portar jaqueta, peça de roba que molesta quan es tracta de saltar i ballar dins una discoteca. Per això, després de passar la primera part de la nit parlant i rient fora de la sala, tothom deixa jaquetes i jerseis als cotxes abans d’entrar al concert d'Atupa.

A l’entrada de Dresden, presidida per dos futbolins que acostumen a estar ocupats durant gran part de la nit, hi ha la paradeta del marxandatge. Samarretes, discos, enganxines... Tot fet amb colors ben llampants i cridaners, molt en sintonia amb la música i les lletres del grup valencià.

Falten pocs minuts perquè comenci el concert i la sala que, tot s’ha de dir, no és precisament el Camp Nou (quant a dimensions), és força plena. Com ja va passar el dia que Smoking Souls, un altre grup de terres valencianes, va trepitjar Cerdanyola, els seguidors d’Atupa estan emocionats de veure per fi els seus ídols. Quan aquests salten a l’escenari, una gran cridòria –que sí que recorda el Camp Nou quan Lionel Messi marca un gol– i un munt de punys, cerveses i gots de tub assenyalen el cel.

En aquest punt, els nois de Montcada –la de València, no la de Barcelona (no falta la broma)– comencen a entonar el seu característic rap melòdic però amb un punt agressiu, a voltes combatiu, a voltes romàntic. Passen les cançons i és injust dir que el concert està anant “in crescendo”, porta a dalt de tot des del primer moment, no hi ha hagut cap instant de relaxació. L’audiència no ha parat de ballar i cantar cap cançó; Atupa està complint amb escreix, i encara falta un dels plats forts de la nit: "Res està escrit".

Quan el seu gran èxit comença a sonar, fins i tot aquells “amics de fans” que assisteixen als concerts –espècie molt comuna a terres catalanes, surt al carrer durant les festes majors dels pobles– comencen a intentar entonar la tornada. Encara que no se la saben, el gran ritme festiu que té sembla convidar tothom a intentar-ho. Com diria Arnau Grisó a la seva cançó "Es gratis": “entona esta canción y si no sabes, improvisa”.

És un d’aquells moments que s’han de viure tant sí com no. Moments de plena motivació col·lectiva i compartida entre artistes i públic. A Dresden, Robert Palanca, principal veu del grup, exterioritza totes aquestes sensacions tot dient: “Ens diuen que som uns “flipats”, i no ho saben prou bé!” Entenent-se que s’enorgulleixen de ser uns “flipats” i que els importa ben poc que els ho diguin.

El concert, no la nit, acaba amb part del públic cantant i ballant sobre l’escenari, convidat pels cantants. Des de baix és difícil distingir qui és membre d'Atupa i qui no. Bé, de fet, en major o menor mida, tots ho són una mica.