Lax'n'Busto

Una nit màgica, emocionant i plena de sorpreses. L'últim concert dels Lax’n’Busto va acabar perquè els horaris són els horaris, no perquè el públic ni l’escenari ho volguessin. Com que tot es va viure tan a flor de pell i amb tanta intensitat, hi tornarem.

La Razzmatazz es queda petita. Des de les grades de dalt s’insinua una estora de caps que omplen el perímetre exacte de la sala i que es mou al ritme de la música amb tot de braços alçats en la mateixa direcció i compàs. És impressionant aquesta perspectiva. Mitja hora abans del concert, tothom ja està atapeït i impacient. Setembre, que toquen abans, són pura vitalitat però la Razz avui no vol res més que no sigui Lax’n’Busto. I és que tot just acaben els teloners, els crits corejant el nom de la banda que han seguit durant tants anys només són el preludi del que passarà avui. "Trepitja fort" acaba amb aquesta impaciència i la converteix en una eufòria que es va fent cada cop més gran amb "Per una copa" i "Més que la meva sang".

"El Lax’n’Busto número 6 sou vosaltres" però per sort, tenen encara més números que són tot l’equip que està darrere l’escenari i que els acompanya sempre. "Tornarem però no sense vosaltres". I "Que boig el món" endolceix aquest moment que fa olor a adéu. Temporal, però a adéu.

Com tot concert especial requereix, -aquest any compleixen 30 anys sobre els escenaris i durant un temps indefinit deixaran de pujar-hi- no hi són només ells sols. Glaucs, Gossos, Dani García, Eduard Font i Pemi Fortuny també hi són. Sí, Pemi Fortuny. "Després de molts anys de voltar per món torna a casa Pemi Fortuny" i l’eufòria es converteix en una bogeria desbordant. Una cervesa salta pels aires. Dos amics s’abracen. El públic crida, aplaudeix i coreja el seu nom. La sala tremola. I ara és ell l’únic cantant que hi ha a l’escenari. I comença: "Mai diguis mai a un mai..." fins que torna Salva Racero i l’acompanya per entonar "Miami Beach".

Aquells que anys enrere eren joves rememoren una època que els va marcar per sempre i que ara retorna amb el Pemi a l’escenari. Quan s’acomiada, el públic el torna a aclamar i a corejar el seu nom però un "Testimo molt" els recorda que el concert segueix i torna l’eufòria. El punt i final el posa l’esperat "Llença’t" amb una tempesta explosiva de confeti d’estrelles blanques i, com no podia ser d’una altra manera, el "Tornarem", que comença amb un moment molt íntim –amb només el Salva i el Cristian G. Montenegro a l’escenari- però que acaba amb una amalgama d’eufòria i nostàlgia.

La Razzmatazz ha quedat petita perquè els Lax’n’Busto l’han feta gran i els seus seguidors sabien que ho farien. I més d’un s’hi va deixar la veu i també les llàgrimes. Si tornar depèn dels seus seguidors, veient com era l’entrega divendres passat, tot apunta que tornaran. Amb més temes, més ganes i més rock català que mai.