Els Catarres

A Cap Roig, Els Catarres sortien de la seva zona de confort i es plantaven a un festival completament allunyat del seu circuit habitual. El festival del luxe i l'elegància, de les estrelles internacionals, del públic adult i ben vestit. Un festival que els exposava molt més del que estan acostumats i que els enfrontava a un públic atent, únicament, a la seva proposta. A la primera cançó, però, ja deixaven clar que, a aquest públic, també se'l posarien a la butxaca. I a la segona, ja tenien tot Cap Roig dempeus i cantant "Tintin".

No hi havia confeti, ni bengales que s'encenguessin entre el públic, només el grup al natural, sense res més que la música. Però era suficient. La gent feia la finta de tornar a seure a les cadires, però les primeres notes de "Vull estar amb tu" tornaven a alçar els culs. Els Catarres havien convertit Cap Roig en una festa major. Una festa major amb un públic elegant i ben vestit, però una festa major al cap i a la fi.  

Ara bé, un concert a Cap Roig demana alguna cosa més que festa i salts. I el grup ho va saber llegir. L'ocasió permetia treure la pols a algunes cares B poc desenvolupades en directe, però que en un festival així trobaven el seu lloc en una set list que esdevenia una autèntica muntanya russa. "De pares a fills" convertia la graderia en un mar de mòbils, "Vell llop de mar" tornava a sonar després de molts anys guardada al calaix i "Sota la llum del sol" deixava els tres membres del grup sols a l'escenari, com en els vells temps. Menció especial mereix "Gandia 1924", una peça que han interpretat en comptadíssimes vegades -dues, segons les paraules d'Èric Vergés- i que defensaria en solitari el cantant.

La traça d'Els Catarres per combinar la intimitat amb l'eufòria era realment admirable. Sabien que era una nit especial i que no podien fer el concert com l'haurien fet a qualsevol festa major, però alhora aconseguien no caure en un ritme excessivament lent en què defensar-se els hauria estat complicat. Els Catarres funcionen amb l'energia, amb la festa i amb l'optimisme i aconseguien mantenir aquests tres pilars intactes tot i la majestuositat de l'escenari.

L'ocasió també els permetia parlar més que habitualment, mostrar-se més propers i guanyar-se l'estima d'un públic completament familiar. Si habitualment estem acostumats a veure'ls escortats -com a mínim a les primeres files- per un exèrcit d'adolescents i seguidors -i, sobretot, seguidores- que amb prou feines arriben a la majoria d'edat, a Cap Roig s'enfrontaven a un públic format, en un percentatge elevadíssim, per famílies senceres amb fills que en pocs casos superaven els 15 anys.

La traca final acabava de posar la cirereta a la nit. La nostàlgia de "La porta del cel" els servia per donar pas als bisos, en què els dos grans hits que s'havien guardat acabarien de portar l'apoteosi a la graderia. "En peu de guerra" demostrava que ja ha entrat definitivament a la cada vegada més llarga llista de grans èxits del grup i "Rock'n'roll" acabava de fer embogir petits i grans.