Ebri Knight

Una plaça engalanada amb pancartes de missatges polítics abanderant la independència, el socialisme i el feminisme; joves, alguns d’ells vestits amb samarretes també amb missatges de protesta i arracades a les orelles; garlandes de colors penjades de les branques dels arbres; i el grup Zapato y Cordón, a dalt de l’escenari. Aquest era l’ambient previ l’aparició en escena d’Ebri Knight, grup estrella de la nit.

De primeres, res semblava indicar que la nit seria memorable. De fet, la Plaça del Nord, al barri de Gràcia de Barcelona, no era ni de bon tros plena. Bé podia ser perquè era el quart dia de concerts al barri, perfecte per descansar; o perquè una mica més tard tocava a una plaça propera Doctor Prats i potser molta gent havia preferit reservar forces per assistir al seu concert. Fos com fos, faltaven pocs minuts per dos quarts d’onze de la nit i l’ambient no feia precisament goig.

Però els minuts van anar passant i els voltants de l’escenari van anar farcint-se de gent. Quan Zapato y Cordón va acabar el seu concert, la Plaça del Nord era plena a vessar de gent xerrant i ballant.

Cinc minuts per les onze de la nit. Els focus de l’escenari comencen a il·luminar el cel de Gràcia. Si en aquell moment algú hagués fet una fotografia aèria de la plaça i la volgués presentar a un concurs, de ben segur que la podria titular “Vora el Foc’’, nom d’una de les cançons de l’últim disc d’Ebri Knight Foc!. Un munt de gent feliç envoltant un escenari ple de llums que, en pocs minuts, es barrejarien amb els sons folk-rock; guitarres, violins, bateria i dolçaina; i la veu de l’Arnau Aymerich, vocalista del grup. En definitiva, un munt de gent envoltant el foc que són Ebri Knight.

A les onze, els artistes per fi van saltar a l’escenari. L’ansietat del públic per veure’ls va quedar palesa quan, als pocs minuts de començar, es va organitzar la primera «olla» –o «pogo»–, que és aquesta mena de rotllana que es fa a alguns concerts just abans de que alguna cançó arribi al seu punt de màxima bogeria –o a la tornada– i que, quan aquest arriba, es transforma en un munt de gent saltant, ballant i empentant-se. Va ser la primera olla de moltes.

El concert va començar fort i no va abaixar el ritme en cap moment. El grup argentoní va tocar un munt de cançons que ja són himnes pels seus fans: “Pastora’’, “Nit de Santes’’, “Campesino’’, “La nostra gent’’, “Sàvia i rebel’’,... I, com no, cap al final de l’actuació van realitzar el seu tradicional passadís, que consisteix en dividir el públic en dues parts (una a la dreta i l’altra a l’esquerra) i fer-lo parar quiet fins que el ritme de la música puja, aleshores tothom salta i balla tot corrent cap al mig i xocant una part contra l’altra.

El concert, organitzat per els joves d’Arran del barri de Gràcia, que celebraven els 20 anys de lluita juvenil al barri, va acabar amb un públic entregat que, tot i que demanava més i més cançons, va quedar totalment satisfet.