You poni
Quan semblava que en el món de la música ja estava tot inventat, van aparèixer Oques Grasses amb tot el morro del món. Ens van enganxar a tots per sorpresa, amb la seva espontaneïtat i magnetisme. Tenien –i tenen, de fet- quelcom que els fa especials, diferents a la resta. Tanmateix és aquest posat de despreocupació que els fa tan propers als seguidors; però no s’hi val a deixar-se endur per les primeres impressions. No són un grup patxangueru més, dels que vénen a fer ballar la gent i prou, al seu darrere s’hi amaguen grans cançons que han esdevinguts ja himnes i d’altres que ho esdevindran ben aviat.
I és que el seu darrer treball està cridat a ser una de les grans sorpreses d’aquest any. Musicalment continuen amb el seu particular reggae a la cassola, o el que vindria a ser el mateix, desvinculant-se d’etiquetes absurdes i creant el seu propi estil, amb el que s’hi senten a gust. El títol del disc, You poni (Autoeditat, 2016), ja és tota una declaració d’intencions. Sembla que no vulgui dir res, però és un títol obert, que cadascú pot interpretar a la seva manera. Igual que les seves lletres, que continuen carregades de situacions pintoresques i de metàfores impossibles. Surrealisme fet cançó i poesia. Lletres plenes de capes i de matisos, de les que escoltes mil vegades i sempre hi descobreixes alguna cosa nova. Fins que un dia, de sobte, escoltes una cançó per enèsima vegada i tot d’una li trobes tot el sentit del món. L’entens i t’hi sents identificat. Et dibuixa una vida més fàcil i més feliç, i te’n vas cantant amb un somriure als llavis. I és que sense voler ser manual d’autoajuda ni messies de ningú, el cert és que les cançons d’Oques Grasses són aquella píndola de bonrotllisme tan necessària.
De fet en són 10, de píndoles, cinc de les quals ja les vàrem poder escoltar l’any passat, en llançaments espontanis via Youtube. Perquè Oques Grasses són així i se salten els patrons establerts. Perquè els ve de gust presentar mig disc durant la gira i poder gaudir més de cadascuna de les cançons i rebre el feedback dels seguidors. Així doncs, no és d’estranyar que en aquest nou àlbum no hi puguem trobar un single, i de fet seria molt agosarat escollir una cançó per sobre les altres. Val la pena destacar, això sí, l'única col·laboració que hi trobem, i és en el tema que tanca el disc, titulat “Fer-te feliç”, on canta en Joan Garriga de La Troba Kung-Fú i Dusminguet.
En definitiva, aquest disc no és més que la consagració de la banda. La constatació que han vingut aquí per quedar-se, i que seguiran penjant-se dels arbres i cantant-li a la vida i a l’amor perquè sí.
