300 mil·lisegons per a crear un record

Amb Fora les cendres (Temps Record, 2013), Estúpida Erikah ens portaven cap a un terreny més elèctric del que ens tenien acostumats. Cançons com "L'himne etern" o "Fora les cendres part 2" caminaven cap a una sonoritat més potent, que deixava de banda el so folk dels inicis per endinsar-se cap al rock. Tres anys després, però, Lluís Bòria ha volgut donar un gir sobtat al guió. Ha aparcat aquell camí que semblava haver iniciat, ha recuperat la guitarra acústica i s'ha endinsat en un disc on Estupida Erikah es dilueix i ell esdevé el principal protagonista.

"Ones del desig" ja ens deixa clar per on anirà el treball. Una guitarra ens dóna la benvinguda. De seguida s'hi suma la imponent veu de Bòria i s'hi deixa sentir el piano de Marc Lloret (Mishima), un dels col·laboradors d'aquest disc, juntament amb Gerard de Pablo (Pantaleó). A "Tot anirà bé" hi comencem a sentir el quartet de corda. Ja tenim tots els elements situats. Unes cançons acústiques però carregades de matisos i on els arranjaments de corda hi tenen un pes d'allò més destacat. Unes peces on el cantant ha sabut mantenir-hi el segell del grup, tot i renunciar al grup. Lluís Bòria podria haver apostat per llençar un disc en solitari, al marge del nom d'Estúpida Erikah. Però no ho ha fet. Ha apostat per un disc en solitari d'Estúpida Erikah. I té sentit. Perquè Estúpida Erikah ja era un projecte molt personal i perquè aquest nou treball, en el fons, no és tan diferent de cançons com "Gominoles gegants i les meravelles aquàtiques", "Primaveres, summers i fibs" o "Iturralde González".

També les lletres mantenen el segell inconfusible, amb un punt de nostàlgia i algun relat més dur. La nostàlgia dels amors que amenacen a trencar-se o que ja s'han acabat, com a "Quan acaba en un descosit" o "Els timbals d'una tempesta" i la cruesa de la violència de gènere mostrada des dels ulls d'una dona maltractada a "El monstre" ens endinsen en els moments més foscos del treball, però també hi ha espai per a cançons més lluminoses com "Cau la nit" o "Les ones del desig". I, per acabar, un final elèctric. L'excepció en forma de "Col·lisió". Un relat nostàlgic de l'època de joventut amb la banda al complet i recordant el so de Fora les cendres, potser com a recordatori que aquell camí rocker no ha desaparegut, sinó que resta latent a l'espera de tornar a brollar en un futur.