Jo competeixo
"Quan la derrota és segura uns dissimulen, uns capitulen i jo competeixo". Manel no temen la derrota. Ells competeixen. I guanyen. Amb el seu quart treball tornaven a doblar l'aposta. Si amb Atletes, baixin de l'escenari (Warner / Discmedi, 2013) el grup havia posat cap per avall la seva proposta eliminant l'ukelele i els vents i afilant les guitarres; ara tornen a donar un gir sobtat al guió per sorprendre amb sintetitzadors i efectes electrònics. Ben mirat, però, sorprendre potser no seria la paraula.
Si a qualsevol seguidor dels Manel del 2008 li haguessin deixat escoltar cançons com "La serotonina" o "Les cosines" possiblement li haurien provocat una implosió mental. Més o menys igual que si li haguessin deixat sentir peces com "Teresa Rampell" o "Un directiu em va acomiadar". Però a aquestes alçades de la pel·lícula, els seguidors de la banda ja saben on s'han ficat. Saben que Manel és un canvi constant. Un grup amb ganes d'avançar sempre cap a algun lloc desconegut. Ells, que van posar de moda l'ukelele, van decidir renunciar-hi d'un dia per l'altre. Ara, han decidit tornar a canviar. Perquè sí. Perquè romandre massa temps en un mateix lloc pot acabar avorrint. Manel fan la seva. Competeixen contra ells mateixos amb l'objectiu de superar-se i de reinventar-se constantment.
Per mantenir situat l'oient, però, mantenen unes lletres que es converteixen amb l'únic nexe d'unió amb els Manel del principi. Aquesta narrativa amb secretismes que tant bé dominen, segueix tenint un pes destacat, tot i que potser amb una mica més de secretisme i una mica menys de narrativa. Juguen a incorporar tornades i busquen un toc més críptic, però se segueixen deixant endur per les històries marca de la casa, buscant sovint aquell surrealisme fantàstic que els porta a veure el diable per Collserola o l'espectre de Maria Antonieta rient-se dels mortals.
També recuperen aquells crescendos èpics que marcaven, sobretot, el seu segon disc. N'han canviat els elements, però segueixen mostrant aquelles cançons que, tot d'una, creixen fins a trobar l'apoteosi i que, tal com han crescut, tornen a la mínima expressió. "Arriba l'alba a Sant Petersburg" n'és un bon exemple.
Manel han tornat i ho han fet renovats, com sempre. I, com sempre, el públic els ha esperat amb els braços oberts. Han tornat als rànquings de vendes, han tornat a exhaurir entrades per les presentacions, han tornat a crear unes expectatives que pocs grups a Catalunya saben crear. Han tornat a guanyar. Perquè segurament hi ha qui els voldria veure enfonsats, però Manel competeixen amb força. I guanyen. Una vegada més.
