Lluna plena
A vegades, la primera impressió no sempre és la bona, i això és el que em va passar amb Buhos, ja fa uns quants anys. Sense haver-ne sentit ben res, vaig anar a un concert seu. L’ambient decrèpit d’altes hores de la matinada en un pavelló mig buit i amb una sonorització pèssima no els afavoria en absolut, i em vaig quedar amb la imatge d’un grup que cantaven al Barça i a l’embriaguesa amb unes lletres planeres i supèrflues. De fet Buhos ja ho era una mica, això, un grup de festa major per a fer ballar el personal, però aquella nit, ja us ho puc ben dir, no ballava ningú.
Alguns anys després, casualitats de la vida, vaig escoltar el Natura Salvatge (Música Global, 2014), un disc que brillava amb llum pròpia. Evidentment em va sorprendre la maduresa que es desprenia de les seves lletres molt més polièdriques -festives, sí; però amb un punt de crítica absolutament necessari-, i les seves melodies molt més treballades i amb molta més profunditat, això sí, sense perdre el seu lloc entre el rock i l’ska. El moment culminant de la meva estranya relació amb Buhos va ser el concert que van fer a les Fires de Girona. Aquella nit, barrejada amb la multitud de fans que corejaven les seves cançons –i les ballaven!-, vaig poder-me redimir davant d’aquell grup i donar-los una segona i merescuda oportunitat.
Lluna plena (Música Global, 2016) és el nou i esperat disc de Buhos. És volar més amunt, però sense perdre les arrels. En termes generals, és una amplificació de l’essència de la banda en tots els sentits. Musicalment segueixen creixent a pas de gegant i líricament es mantenen entre la gresca i la reivindicació, passant per un filtre de sentimentalisme, evitant, això sí, caure en tòpics carrinclons i suats. Prenem per exemple, la primera cançó “La última y nos vamos” que estableix una connexió amb aquell passat més canalla dels inicis, però passada pel sedàs del bon gust i el savoir faire. O “El Sonetto de Gepetto”, que és mala bava feta poesia, lletres punyents que transformen un innocent conte infantil en un reivindicatiu cant contra la corruptela. La passió pel territori també forma part de la temàtica del disc: “Tornem al Penedès” reivindica el paisatge i la tradició popular amb un tint de nostàlgia; mentre que “Barcelona s’il·lumina”, la perla del disc, és un binomi amor-odi, un retrat de les coses bones i no tan bones de la capital catalana.
