Co(i)nspiracions
València està remoguda. Una sèrie de grups han estat els revulsius que han situat la música feta en valencià al front dels cartells i dels mitjans arreu dels Països Catalans. Apartant una miqueta la tan nostrada música festivo-reivindicativa anomenada mestissatge que tant públic aplega actualment, fa un parell de setmanes a “El disc de la setmana” ja us comentàvem una sèrie de grups com Inèrcia, que, aquests en clau de rock, han esperonat un panorama musical al País Valencià que tenia i té un potencial extraordinari i que ha propiciat un auge que ha sorgit agafat de la mà d’una varietat musical creixent.
Fa dues setmanes us comentàvem l’interessant cas del rock d’Inèrcia o de Smoking Souls, que sense precedents ni influències, ha sorgit del no-res. Aquesta setmana us parlem d’un cas per una banda semblant, però per altra banda diferent. La música dels cantautors Andreu Valor i Joan Amèric revifa la nova cançó valenciana, un corrent musical estès pels Països Catalans a partir del franquisme que, lluitava per la reivindicació idiomàtica així com per uns estatuts d’esquerres, democràtics i socials. En aquest sentit és diferent al cas del nou rock valencià: aquest format musical de cantautor sí que té precedents i es nodreix de tot aquell estrat de músics, que amb la consciència com a base protestaven per uns ideals concrets el segle passat. Els nous cantautors valencians d’aquesta nova cançó neixen del llegat de músics valencians però també catalans o fins i tot balears com Ovidi Montllor, Raimon, Vicent Savall, Lluís Llach o Guillem d’Efak. Per altra banda, l’exemple té certa semblança a la pujada del rock com a nou estil a València: es reivindica un estil fins fa poc menys estes que a més aporta una nova varietat musical.
Andreu Valor i Joan Amèric doncs, amb el seu darrer disc que els dos cantautors valencians han escrit a quatre mans, patenten la fermesa d’aquest nou estrat de joves, que amb tan sols una guitarra i una consciència poden fer ballar qualsevol ciments. Pau Alabajos, Feliu Ventura o Clara Andrés són alguns dels joves músics que fan rotllana amb Valor i Amèric en aquest interesantíssim concepte renovat.
Pel que fa a Co(i)nspiracions (Mésdemil, 2015), en deu cançons, Valor i Amèric han fet un cop de puny sobre la taula, fent tesi sobre les injustícies socials i protestant sobre les desigualtats. Es tracta d’un disc punyent, directe i atrevit, amb la fermesa de l’estil clàssic del cantautor de veu i guitarra. Hi podem escoltar lletres i melodies tendres i nostàlgiques, així com temàtiques més desenfadades però plenes de simbologies i metàfores, fent referència constant a l’arrel de base, cosa interpretable ràpidament tan sols amb alguns títols de les cançons, com ara “Perquè sóc poble” o “Ací em pariren”.
Co(i)nspiracions també és una oda constant a l’amor. Títols com “Llavis de sal”, “Què més podria dir-te”, “Maclame a tu” (versió d’Ovidi Montllor), “Parlant de sirenes” o “No sé odiar però vull”, ja intuïm que l’amor és tema troncal. Els dos músics parlen d’aquest concepte explorant-ne infinites vessants en cada vers. L’amor de parella, l’amor a persones properes, a persones que han marxat i com no, a la terra i a la pàtria, són el viatge més de caire sentimental que proposen.
La gairebé casual complicitat de Valor i d’Amèric ha fet que els dos cantautors, tot i pertànyer a dues generacions diferents, hagin sabut unir en perfecta simbiosi uns mateixos sentiments i inquietuds, que han sabut plasmar amb excepcional mestratge en aquest treball d’estudi que per cert es pot veure en directe des de l’estiu passat. Delícies com aquestes fan proliferar no tan sols la consciència i les voluntats, si no també coses molt més genuïnes i intrínseques com la cultura i la música per una banda i els sentiments i les emocions més sincers per altra.
