Acampada Jove

Rocío Rodríguez

La setmana passada Montblanc començava a preparar-se per l’arribada de la munió de joves d’arreu dels Països Catalans que envairien el municipi medieval durant tres dies per triplicar-ne la població. Els restaurants creaven menús per l’ocasió i el comerç local preparava ofertes d’allò més cridaneres pels invasors. Els montblanquins es preparaven per fer l’agost.

Dijous amb l’arribada dels primers busos es començaven a alçar les tendes de campanya per anar omplint, a poc a poc, les zones d’acampada de música i rialles. Un cop superats els problemes de muntatge -que en més d’una ocasió solucionava el veí del costat- els joves s’atrinxeraven a les seves fortaleses esperant que arribessin els primers concerts. El Son de la Chama i Miquel del Roig donaven el tret de sortida al que seria per molts un dels millors caps de setmana de l’estiu. Amb una carpa plena fins a la bandera, Miquel del Roig va oferir una de les millors actuacions del festival. Entregats i cantant a ple pulmó, els assistents van corejar cançó rere cançó com mai fins ara s’havia vist en aquell escenari.

Al recinte de concerts, a diferència d’altres festivals, només s’hi anava per gaudir del concert. L’oferta gastronòmica de food trucks era escassa i no hi havia cap paradeta que oferís alternatives al frankfurt i a l’hamburguesa. La vida es feia a les tendes i a l’espai principal només s’hi entrava per sentir el grup desitjat, el que dificultava descobrir noves propostes musicals i provocava un anar i venir de gent que durant els concerts més multitudinaris embossava l’entrada.

La festa s’allargava fins altes hores de la matinada, però, a les nou del matí els joves ja estaven desperts i fugien com podien de la calor i de l’efecte hivernacle que es produïa a les tendes. La piscina era el refugi preferit, tot i que qualsevol zona amb ombra era bona: ja fos l’andana de l’estació de tren, una vorera o el raser d’un contenidor de reciclatge. A qualsevol lloc et podies trobar joves fent cua per menjar i anar al lavabo. Les fonts públiques es convertien en oasis per refrescar-se o rentar-se les dents. I tot Montblanc quedava conquerit i col·lapsat. No obstant, quan es feia fosc i començaven els concerts, el poble recuperava el seu encant natural. Les muralles tornaven a regnar al centre històric i els montblanquins sortien a passejar aprofitant que l’estrès marxava momentàniament.

Un dels encants del festival -i qui realment el fa possible- és el seu voluntariat. Joves a les barres, als controls, organitzant un concurs per donar veu als grups emergents, vigilant tanques i fent guàrdia el diumenge quan tot ja s’ha acabat. Un munt d’hores dedicades desinteressadament són el que donen vida a un dels festivals que s’ha de viure més d’una vegada a la vida. Llarga vida a l’Acampada Jove!