Ceba't

El sol pica a les cinc de la tarda, mentre la primera edició del Ceba’t obre les portes a aquells que tinguin ganes de gaudir d’un vespre de saltar i cantar fort. Ara bé, la Fira de Sabadell, espai escollit per celebrar el festival, no s’omple com possiblement esperaven els organitzadors. El motiu? El preu, la coincidència amb el concert d’Al Quadrat a un altre barri de la ciutat... apunten algunes veus d’entre el públic. Som poquets, però aquells que vénen, vénen convençuts de cridar ben fort.

La gent comença a omplir el recinte cap a les sis, i, així, comença la festa. A la sala, àmplia, alta, espaiosa, lluminosa, encara es fan les proves de so, mentre a fora el públic ja batega. Amb armilles a joc i col·locats en forma de rotllana, els joves de la Banda Patilla fan córrer les Bruixes del Nord al seu voltant al ritme de cançons com "Uptown Funk" o "Follow the Leader". Quan és el torn de les bruixes, aquestes es manifesten a cop de tambor per mostrar el cúmul d’energia que tenen a dins. No falta, tampoc, la música de la infància de la generació dels 90: “La camisa negra” de Juanes, “Mari Carmen” de La Pegatina o “Resistencia” de Ska-P són dels temes que emeten els altaveus dels dos DJ, que ballen en aquest petit escenari que hi ha a l’exterior de la sala. I, finalment, amb cert retard, la gent comença a entrar a l’edifici.

El primer grup a fer saltar un públic alegre i guerrer és Doctor Prats, que obre el concert amb “Ara!”. Amb les cares pintades de colors fluorescents, els sabadellencs cridem fort, “com un cavall salvatge que balla sense fre”. Ballem molt, i tots alhora, seguint els mateixos passos. “AhaaaamSigah” és el nostre lema i moure braços i malucs, el nostre modus operandi. Ens agrada ser aquí, escoltar bona música i remenar el cos. Qui, per cert, no deixa de remenar el cos és el trombonista del grup. El miro i veig tota aquesta gent que solem ballar quan som a casa i no hi ha ningú. Però no dic res.

Quan Doctor Prats s’acomiada – després d’una hora i mitja de temes del nou CD, de l’antic i de cançons d’aquelles que sempre viuen, com “L’estaca”– l’escenari secundari s’encén a l’altra banda de la sala. Així serà després de cada concert dels grups de cartell. D’aquesta manera, mentre a l’escenari principal es preparen les coses per als següents a pujar, no deixa d’haver-hi música. Suuan, Hit Band i Muchacho & Los Sobrinos faran vibrar la Fira amb versions de grups com Muse, Nirvana o Michael Jackson, o, en el cas del darrer grup, amb el so de la rumba catalana més autèntica.

Quan Strombers pugen a l’escenari, un parell de globus floten entre el públic: floten i cauen, i tornen a enlairar-se, embriagats i alegres, una mica com els assistents: “Loco y feliz”, sí. Amb cançons com “Borracha” o “Power to the Barretina” la gent es deixa anar molt. Una noia balla i m’atrapa la mirada: lleugera, deixa volar els seus cabells i la seva faldilla mentre un somriure li pinta els llavis. Realment el públic es deixa endur. De fet, inclús un noi que va en cadira de rodes balla amb amics. I, deixant-se endur, dues castelleres s’enfilen, “tocant el cel amb la mà”.

L’entrada de Lax’n’Busto és, com s’espera, molt potent. “Trepitja fort” obre el concert entre un fum verdós i “Llença’t” – no podia ser d’una altra manera – el tanca. Els músics, crescudets d’edat però amb un esperit molt jove, es mouen per l’escenari amb molta confiança i ens canten com explicant-nos una història de la qual tenen molta cosa a dir. Entre força temes de l’últim cd, destaquen les cançons més emblemàtiques del grup: “La meva terra és el mar”, “T’estimo molt” o “Que boig el món” són de les cançons més corejades, tot i que, realment, totes ho són. Ara, és precisament amb “Ara”, que la música crea una bombolla que ens envolta i captiva a tots: una bombolla d’alguna cosa molt bonica i molt sentida.

I, pam, canvi de cop: passem de la veu vivíssima de l’experiència al cant espontani, juvenil i descarat d’en Josep Montero, que ens explica que vol “fullar sempre”. Oques Grasses han pujat a l’escenari i el públic canta i dansa molt i, sobretot, gaudeix moltíssim. I és que els concerts d’Oques Grasses tenen un nosequè diferent, tenen un punt d’embriagada innocència, de ganes de fer moltes coses i equivocar-se, de celebrar, de saltar, de cantar “fai fu fai fai” i d’“estimar-nos una vida sencera”. Però, bé, al gra: la nit ha passat per moments molt diferents, molt vius tots ells, però no podia acabar de millor manera. I és que els passos importants es solen fer sense roba.