Festival La Flama

Més de dos milers de persones es van reunir el passat dissabte a la Fira de Sabadell per assistir a la segona edició del festival de música combativa i reivindicativa La Flama. Tot i començar a mitja tarda, aquells que tenien més ganes de festa ja feien cua per entrar ben d’hora i no perdre’s ni un minut de concerts. A dins, es podien veure rotllanes de gent asseguda esperant l’inici de les actuacions, gent distreta mirant les paradetes de roba i molts assistents amb samarretes dels grups que conformaven el cartell d’enguany.

La tranquil·litat va acabar en el moment que les Roba Estesa van pujar a l’escenari. El públic, que es mostrava tímid al principi, va deixar-se contagiar pel "folk calentó" i la rumba del grup tarragoní, que entre festa i missatges reivindicatius feministes van aconseguir guanyar-se el públic i deixar el llistó del festival ben amunt. No van trigar a formar-se les primeres olles entre el públic, inclosa una de gegant que va organitzar el propi grup per ballar.

Seguidament, Itaca Band feia embogir el públic (sobretot al sector femení) que demostrava saber-se totes les lletres i cridaven sense parar, enregistrant cada segon del concert amb els seus telèfons mòbils. Va aparèixer la primera bengala i les olles eren constants.“La festa és important, però la lluita també. Lluita sí, festa també!” cridava l’Albert, el cantant. Al final del concert, el públic esclatava en aplaudiments per acomiadar l’Àlex, el trombonista que acabava gira amb ells.

En acabar el concert, els que havien arribat més d’hora corrien a la barra per buscar el sopar però tornaven de pressa per aconseguir els millors llocs per veure el següent grup, els Ebri Knight. El grup del maresme contagiava energia amb el seu folk-rock hooligan català, tal com ells defineixen la seva música, i el públic es deixava encisar. A les primeres files es veia una noia que s’havia retallat una flama idèntica a l’anagrama del grup, i la movia al ritme de la música. Punys alçats en tot moment i missatges de lluita constants: “Tres segles resistint, perquè resistir és vèncer!”. Apareixien tímides banderes entre el públic: una ikurriña, algunes estelades i una gran bandera vermella comunista que dos castellers van alçar a mig concert.

Els ànims no cessaven i va arribar el torn d’Aspencat. Els assistens es van deixar la veu en totes les cançons d’un dels grups més esperats de la nit. A l’inici, hi havia més mòbils gravant que ulls mirant l’escenari. El cantant cridava “La revolució serà feminista o no serà!” i el públic responia amb crits i aplaudiments; “Si lluitem, podem perdre, però si no lluitem… estem perdudes!” i el públic encara cridava més fort. Els oients coneixien totes i cadascuna de les cançons i així ho demostraven, mantenint-se al peu del canó. El grup de valencià va acabar el concert fent pujar la resta de grups i membres de l’organització sobre l’escenari, per cantar tots “Quan caminàvem”, que el públic ha acabat fent seva.

La nit va acabar de la millor manera, amb Boikot sobre l’escenari, que es van guanyar el públic en tot moment i van aconseguir emocionar-los mentre versionaven “Enloquecer” en català i seguien fen alçar els punys al públic en una nit on la festa va ser important però, la lluita, també.