Baix ter montgrí

He de dir que escric aquestes ratlles amb cert amor fanàtic cap a l’Empordà. Els que som de Girona, sempre hem vist l’Empordà com el nostre jardinet, la nostra via d’escapament. Però és que qui pot resistir-s’hi?

A prop de Tarroella – sí, amb una A a la primera síl·laba, tal i com ho diuen els de la zona- hi ha una bonica carretera, ens canta Sanjosex. No sé si parla de la que ve de Verges o bé la que uneix Ullà i Bellcaire d’Empordà, perquè el gris del Montgrí és impressionant des de tots els cantons. Fins i tot vist des de lluny, des d’algun cim de les Gavarres. La imponent silueta del monjo en etern repòs damunt dels camps daurats és una imatge que m’ha acompanyat al llarg de tota la meva vida.

Recordo els estius, de petita, sis dins d’un cotxe i no passava res. Anàvem tota la família a la platja d’Empúries. Les finestres obertes de bat a bat, filtrant un aire calent que malgrat tot era agradable, i els camps daurats dibuixant ones amb el vent. Ja de més gran, dos a sobre d’una moto, la carretera era nostra i dibuixava un infinit estiu per davant nostre. Aquell mateix aire calent acaronant-nos els braços i aquells mateixos camps daurats dibuixant ones amb el vent.

“Tot és molt senzill però res hi desentona”, continua cantant Sanjosex. I, és clar, qui pot resistir-s’hi? Llavors venen les cues: cues per arribar a la platja, cues per aparcar el cotxe, cues per comprar un gelat al xiringuito,...  I els de la zona que s’emprenyen, lògicament. És la cara B d’un Empordà senzill però magnífic.