Cris Juanico

Cris Juanico és, possiblement, un dels músics més versàtils del país. L'hem vist capitanejant projectes com Ja T'ho Diré, compartint cançons amb Toni Xuclà i Juanjo Muñoz a Menaix a Truà, recuperant cançons tradicionals menorquines, recopilant nadales d'arreu del món, acompanyat d'una orquestra de jazz, d'un quartet de corda, fent cançons infantils pel projecte Tabaluga... Ara, 26 anys després d'iniciar la seva trajectòria musical, decideix agafar aire i fer una mirada enrere mentre prepara un nou disc de temes propis que el tornaran cap a l'essència més rockera. El resultat, un doble CD amb 13 cançons 'desordenades' i 13 rareres 'retrobades'. El citem al cor de la Barceloneta, arran de mar, i ens acostem fins al centre cívic del barri per parlar-ne amb calma.

Aquest disc l'agafes com un procés d'inventari?

Ho ha acabat sent. De fet, és un projecte que neix gairebé per casualitat. Mai m'havia plantejat de treure un disc recopilatori. Sempre he estat una persona i un músic que he intentat mirar cap a davant perquè al final, el que interessa és el que ha de venir i sempre penses que encara has de fer la millor cançó i el millor disc i això és el que t'anima a seguir fent coses. Però en aquesta tessitura en què estava començant a plantejar un proper disc amb cançons pròpies vaig fer diferents visites a segells discogràfics i Blau em van comentar que mai havia fet recopilatori. Jo els vaig dir que no hi havia pensat mai i això va ser el punt de partida. Vaig pensar que podia estar bé però volia donar-hi unes voltes per veure com plantejar-lo. Fer un recopilatori sense cap ni peus...

Calia donar-li un sentit?

Sí. Donant-li un sentit el podíem vestir bé, acompanyar bé, amb una capsa una mica especial i és el que he fet. Vaig pensar que estaria bé fer un repàs i, aprofitant que aquest any fa 13 anys del meu primer disc en solitari, aquest 13 és el centre des d'on donar voltes a tot el conjunt. És un recopilatori on hi ha 13 cançons i que repassa totes les parades musicals que he fet, des de Ja T'ho Diré passant per Menaix a Trua, Tabaluga i en solitari i un altre CD amb 13 cançons que potser a la gent li havien passat desapercebudes.

A l'hora de fer aquesta mirada enrere, n'extreus alguna conclusió?

Sí. La perspectiva et fa veure una mica de quina manera has evolucionat. El timbre de la veu, per exemple, és una cosa que crec que cada vegada he après una mica més i, poc a poc, ho he pogut explotar en els nous discos i les noves cançons. Però també quins temes tractes a l'hora de fer les cançons... Estem parlant de 26 anys de fer música i això dóna per molt. De fet, en podríem fer quatre de recopilatoris!

El procés de triar 13 cançons, fàcil, no ho deu haver estat!

Gens ni mica. N'han quedat moltes fora, però també s'havia de simplificar. Posar aquest número 13 ha estat una molt bona idea perquè t'obliga a triar. Hem pogut fer una tria on hi han cabut unes quantes cançons de Ja T'ho Diré -tot i que no tant com discos vam fer-, mostrar-ne d'altres que potser no han tingut tant de pes i, sobretot, fer una aturada a cada un dels discos en solitari.

"Mai m'havia plantejat de treure un disc recopilatori, sempre he estat una persona i un músic que he intentat mirar cap a davant"

Aquestes 13 cançons desordenades són les que millor et defineixen?

Probablement sí, però no hi són totes. La tria està feta des de la perspectiva actual. El que fas és un recopilatori, per tant, copliar una sèrie de cançons intentant no deixar de banda res, però no t'has d'exposar només al que la gent espera sinó que el gust personal també hi ha de tenir alguna cosa a dir. Evidentment no hi falten cançons com "Si véns" o "Així i tot", que segurament la gent les espera i estic encantadíssim de posar-les perquè, de fet, les segueixo fent al directe, però també he introduït algun tema com "La mar" o "Aromes de roques" que són cançons que, en el seu moment, en un univers com era Ja T'ho Diré on hi havia molts caps, no tot acabava de tenir-hi sortida. Els altres temes són d'altres etapes de la meva carrera musical, però no només he triat els singles, sinó que també he buscat una cosa una mica més especial.

El disc, de fet, l'obres amb "La mar". Si es tracta de fer una definició, el mar ha de ser el primer concepte en aparèixer...

Sí. A mi m'agrada molt jugar amb el que veig a diari i la mar la veig a diari. Quan fa un o dos dies que no la veig em començo a preocupar una mica. Ha estat una font d'inspiració constant que té presència en gairebé totes les cançons. Aquest crec que és un dels temes més bonics que vam fer amb Ja T'ho Diré i per això l'he volgut posar com a punt de partida. Crec que és com una declaració de principis. És com dir: 'senyors, aquest és un tema que s'ha de sentir'.

Fer aquesta mirada enrere, pot canviar la forma d'afrontar aquest nou disc que estàs preparant?

No m'ho he plantejat mai, però probablement sí. T'apareixen coses una mica oblidades i fotos o moments que no recordaves. Hi ha una cosa que és molt clara, que és que els músics, quan presentem un disc, l'hem sentit tant i tant que estem, com a mínim, un any sense tornar-lo a escoltar i llavors s'escolta d'una altra manera. Tornar a fer una escolta a cançons de fa 17 o 18 anys té aquest exercici de fer un salt enrere i recordar bons moments.

No sé si seria una conclusió, però una confirmació que se n'extreu d'aquest inventari és que hi ha pocs músics, com a mínim a Catalunya, que es puguin adaptar a tants registres diferents com tu.

És curiós. Jo sempre dic que sóc un cul de mal seient. Tenc un cul en punta, que diuen a Ciutadella. Sí, he tocat molts registres i de vegades m'han demanat si és per insatisfacció i no és tant això sinó que és més un afany d'aprendre, d'impregnar-te d'altres estils i, sobretot, d'aprendre d'altres músics. La música l'entenc com una interacció de persones, sigui al local d'assaig, en un escenari o on sigui. He tocat molts estils i moltes maneres de fer, però m'hi ha ajudat molt tota la gent amb la qual he col·laborat.

Aquest estiu a Palamós fins i tot et veurem amb cobla, que encara no t'hi havíem vist mai!

Exacte! Una altra! Amb aquesta proposta, quan m'ho van dir, vaig quedar una mica espantat. Em van dir que pensaven de fer un Cris Juanico rock però amb arranjaments de cobla. La presentació en directe del recopilatori serà amb quartet de rock i, per tant, és una oportunitat de donar una dimensió més a aquesta proposta. A més, he sentit alguna cosa i és espectacular, ho he de dir! Sonarà molt familiar, molt viu i molt alegre.

En el format més rocker no t'hi veiem des del Pedres que rallen, que ja fa uns anys...

Ara aquesta formació probablement sigui la base amb què treballaré els nous temes de cares al disc que pugui editar de cares al 2018. Després del Pedres que rallen vam passar al Dues pedres, que era un disc a duo que va funcionar molt bé, després el F(a)usta que és un disc que té un tipus d'escolta molt diferent a un concert de rock i, fins i tot, hi ha el disc de nadales que està fet amb un trio de jazz. Sí, tenia ganes no diré de saltar, perquè saltar potser ja no saltaré, però sí de tornar una mica a aquell origen i a aquell punt de partida que és el pop-rock. Ara tenim un so més primitiu. L'absència de percussions i de teclats també fa que sigui molt més contundent, però de cares a un nou disc també hi incorporaré alguna altra sonoritat més nostra, més menorquina. Però això ja és una altra entrevista.

No se'n pot avançar més?

Diguem-ne que ens estem recolzant des de fa uns anys en un instrument que és forà, que és l'ukelele, i a les illes tenim uns instruments que són els guitarrons que sonen tant o millor que l'ukelele.

"Sí, he tocat molts registres i de vegades m'han demanat si és per insatisfacció i no és tant això sinó que és més un afany d'aprendre, d'impregnar-te d'altres estils"