Mourn
Arribo tard. Camino ràpidament per la Diagonal, mentre topo amb gent que surt i entra a les botigues. Vianants i vehicles es desplacen per l'avinguda i, entre ells, traço el meu camí cap al guarda de seguretat que, quasi sense moure's, m'indica que puc entrar. Les escales es vesteixen de llum vermella i la música fa que l'aire tingui una olor diferent.
A l'esquerra, a la sala principal, The Crab Apples toquen i canten i ballen. I els ritmes, a mida que avanço entre el públic, es tornen completament diferents als que es respiraven en plena Diagonal. La música desdibuixa els cossos i els objectes que hi ha a la sala i les noies es deixen endur per ella, entre el fum de colors que banya l'escenari.
Havia estat a un altre concert del grup, fa cosa d'un any, però sembla que alguna cosa hagi canviat molt en aquest temps. No havia vist les noies jugar, ballar, així. No havia sentit la veu de la Carla Gimeno, la vocalista, tan potent, tan alliberada; ni havia vist les dues Laies (guitarrista i baixista) moure's tan relaxades i, alhora, animades, per l'escenari.
Tinc la sensació que les quatre s'han trobat molt més en aquest darrer cd, donant llum en aquest toc alternatiu, indie, del pop-rock que toquen. Tinc la sensació que la cançó “Leia”, que els músics toquen aquests nit – així com “Rats on my window” o “Never Look back” -, descriu molt bé això: “But now she's doing what she wants to do, what she wants to do”.
Però bé. No ens oblidem dels protagonistes de la nit. Mourn són molt aplaudits en pujar a l'escenari, així com ho seguirant sent entre cançons. Les tres noies (les guitarristes i cantants i la baixista) comencen el primer tema tocant de cara a la bateria, pero amb molta energia i, inclús, diria ràbia. I segueixen en aquesta línia durant tot el concert: vivíssims, sent molt ells (elles, de fet), cridant ben fort sense cap mena d'impediment, fent petar els altaveus sense remordiments.
“És increïble tornar a tocar a Barcelona. Bé, és increïble tornar a tocar en general”, diuen. I sembla increïble que puguin haver passat temps sense tocar, per dos motius: primer, perquè són molt joves; segon, perquè crec que les músics de Mourn són d'aquelles que, si passen un parell de dies sense tocar, no són del tot elles. I són molt elles. La música del grup i, de fet, Mourn en general, té molta personalitat. Tres nenes i un nen que volen fer tremolar les parets. I ho aconsegueixen, i tant!
Avui porten alguns dels temes estrella del grup, com ara “Marshall”, “Otitis” o “Gertrudis”, però també pinten l'escena amb cançons menys conegudes, com “Fry me”, “Irrational friend” o “Brother brother”, cançó dedicada al germà petit de la guitarrista i la baixista. I, en aquesta cançó, els músics es dibuixen innocents, propers, espontanis, sincers. De fet, de forma general, suposo que aquests adjectius acompanyen força bé les noies de Mourn. Elles, vives i “tal qual”, damunt l'escenari, volent, simplement, fer molt rock.
