Potser és que ens tenen enveja

Nil Boladeras

Guitarrista de La Barraca

Que l’ofici de músic actualment no és el més ben valorat de tots és una afirmació que crec que poca gent em podrà contradir. De fet, sospito que si anés una mica més enllà i digués que, a dia d’avui, ser músic està socialment mal valorat, tampoc no protestaria ningú. A qui no han dit mai coses com: “Músic, i a més?” o “Però això de la música ho tens més com un hobby, oi?”.

Desgraciadament, que ens diguin aquestes frases té tot el sentit del món. Viure fent de músic al nostre país l’any 2017 és una odissea només apta per als més valents. Ens sorprendríem si coneguéssim el nom de tots els músics dels Països Catalans que, tot i omplir places i que les seves cançons sonin contínuament a les festes majors del territori, no es poden guanyar la vida dignament vivint només de la música. La gran majoria han de recórrer al “i a més” que deia unes línies més amunt. La cosa empitjora exponencialment quan passem a parlar de grups emergents. En aquest cas, el gran objectiu és no perdre diners fent música. Per a les bandes joves, tenir uns quants concerts dignes a l’estiu és l’única manera de poder afrontar l'IVA cultural del 21%, els mànagers que reclamen la seva part del pastís, la gasolina per als viatges eterns en furgoneta, pagar cada mes el local d’assaig i, de tant en tant, poder gravar alguna cançó en un estudi decent. Estic sonant catastrofista? Doncs m’estic quedant curt. Però bé, deixem-ho, un altre dia ja en parlarem més tranquil·lament, d’aquest tema.

El que volia amb aquest article era trobar el perquè d’aquesta desvalorització de la música i saber qui o què hi podia haver darrere. Com que soc un noi com cal i de bona fe, ràpidament em vaig treure del cap la idea que fos culpa d’estar governats per partits de dretes que veuen la cultura com un enemic i no com un dels grans valors d’un país. Ells mai no ho farien. Un cop descartada aquesta opció malèfica i desconfiada, vaig veure clar que es tractava d’un motiu molt més humà i natural: era enveja.

Em va costar arribar fins a aquesta conclusió, però ara ho veia més evident que mai. Els músics fem enveja. I com no n’hauríem de fer, nosaltres que, fent el que més ens agrada, aconseguim que la gent s'emocioni; que acabem de treballar i ens aplaudeixen; que cada cap de setmana coneixem gent i llocs nous; que... no ens enganyem, acabar de baixar d'un escenari et fa guanyar molt de terreny a l'hora de lligar; que sempre tenim una carta sota la màniga per fer felices les nostres àvies a les sobretaules del dinar de Nadal; nosaltres que estem contents el dia abans d'anar a treballar i que tenim d'oficina les festes majors. Definitivament, després de pensar-ho, els entenia perfectament. Comprenia aquest sentiment d'enveja que alguns ens tenien, i fins i tot podia arribar a entendre aquesta espècie de complot que la gent grisa i avorrida del país havia muntat contra nosaltres. Aquest complot que havien desenvolupat persones com el notari podrit de diners que estava enfadat amb el món des del dia que el Sisa es va lligar la seva nòvia al Canet Rock, fins al noi raret que beu Fanta de taronja i marxa cap a casa amb cara de fàstic a mig concert, passant pel banquer que mai va superar que la Núria Feliu el deixés per un altre, i encara la recorda fumant i cantant en sostenidors al balcó de la seva habitació.

Les cartes estaven sobre la taula i era evident que aquesta gent tenia un pla enrevessat i maligne en contra nostre. Ens hi havíem de tornar? No, clarament no. De fet, no havíem de fer res més que seguir com fins ara. Perquè pensant-ho bé, els diners en el fons no són tan importants com ens volen fer creure i, per la resta, ho estem fent perfecte.

Contradiccions musicals

Per Pau Planas

Fa uns dies, en Pau Vallvé feia una reflexió que em va fer pensar. A grans trets, el músic explicava que, fa un temps, es va qüestionar si tenia sentit treballar d'altres feines perquè els seus discos no donaven prou i, alhora, tenir sis persones treballant per ell i gestionant aquests discos. Ell va arribar a la conclusió que no, que el més normal era començar-se a gestionar ell tot el que tenia a veure amb els seus discos i, d'aquesta manera, poder viure de la música. "Si ets un grup molt gran ni t'ho planteges, però en el meu terme mitjà en què venc dues o tres mil còpies, potser me'n podia sortir", explicava.

No vaig poder evitar preguntar-me quans músics més viuen en situacions similars, pagant dinerals a tercers perquè gestionin la seva música a canvi de no poder viure d'aquesta música. I sí, ara podríem entrar a discutir si realment és viable gestionar-s'ho tot un mateix. I les complicacions que això suposa. I arribaríem a la conclusió que no és, en cap cas, una possibilitat fàcil i que, segurament, és necessari tenir aquesta gent que et gestioni totes aquelles qüestions que, com a músic, no domines. Però l'exemple d'en Pau Vallvé ens demostra que aquesta no és l'única manera de funcionar.