Eduard Gener

Després d'un primer disc de caire trist i melancòlic, Eduard Gener es reinventa per complet amb un segon treball -'Diumenge' (RGB Suports, 2017)- positiu i optimista, on abraça el blues i el soul més ballable i incorpora secció de vents i coristes. El nou treball arribarà a les botigues el dia 3 de març i es presentarà el dia 10 al Black Music Festival. Uns dies abans, però, rebem el músic a la sastreria Sala de Barcelona per parlar-ne detalladament.

Hi ha un punt de neguit en aquests moments previs a la sortida del disc?

De neguit, sempre n'hi ha, però estic bastant tranquil. El disc m'agrada molt i amb la gent amb qui he parlat, el feedback també és bo. Porto unes setmanes de promo i encara en queden algunes més i hi ha la sensació que potser això ho estem fent una mica massa llarg, però segur que val la pena.

El canvi que presentes amb aquest nou treball afegeix pressió a aquesta espera?

És un exercici molt guapo, el de fer un disc diferent de l'altre. El primer té un punt molt més dramàtic i m'agrada molt, però al final la conclusió a què arribes és que crec que és millor fer cançons alegres que cançons tristes i, en aquest sentit, crec que funcionarà més.

Millor per al públic o també personalment?

Òbviament, si fas cançons tristes vol dir que estàs una mica fotut. Però a l'àmbit personal, a l'àmbit musical... Crec que tot va una mica lligat. Quan les coses van bé i flueixen a l'àmbit personal, normalment a l'àmbit musical surten coses interessants.

Quan un artista canvia molt el discurs és fàcil buscar-hi al darrere un canvi personal. Sempre és així?

Sí. Jo dic que les meves cançons són autobiogràfiques fins que deixen de ser-ho. Tu escrius la cançó en un moment i, primer de tot, del que escrius és possible que un percentatge no sigui veritat. Però en aquell moment la cançó és autobiogràfica, tot i que al cap d'un mes pot deixar de ser-ho. A mi no em fa por parlar de certes coses que tots hem viscut. L'alegria, però, potser es camufla més. No té tant de morbo de veure què et va passar allà o què et van fer allà. Com que tot està bé, la gent no es preocupa i es queda amb el bon rotllo.

Quan expliques penes, per tant, la gent s'hi vincula més?

Sí, jo també ho faig. Quan els músics que m'agraden treuen una cançó trista, mires i veus que allà es van divorciar de no sé qui o els va passar no sé què. És bonic saber d'on venen les cançons. Però, per sort, amb un disc alegre la gent no pregunta massa per què.

Fa poc entrevistàvem en Pau Vallvé, que també ha fet una aposta per fer cançons alegres, i ell deia que s'hi ha hagut d'obligar, a fer aquestes cançons. És també el teu cas?

Jo musicalment encara no em conec perquè tinc dos discos i un és fosc i l'altre és clar. Encara no sé cap a on anirà el tercer. Però si hagués de dir alguna cosa, jo crec que els meus discos haurien de ser com aquest segon. El primer disc em va agafar en un moment personal un pèl complicat i em va sortir allò perquè em va agafar just allà, però la meva naturalesa com a músic és optimista i és positiva. No acabo de gaudir cantant coses molt tristes. Està molt bé, és molt dolç, però quan portes seixanta concerts en un any, cansa molt plorar cada nit. Al final la meva naturalesa és la del segon disc.

"Al final, la conclusió a què arribes és que crec que és millor fer cançons alegres que cançons tristes"

Musicalment un dels primers canvis que s'hi deixa sentir amb força és l'aposta decidida pels vents. Fins a quin punt això acaba marcant la sonoritat d'aquest segon disc?

Els vents hi tenen un pes rellevant. Hi ha el Genís Bou, dels Gramophone Allstars, el Nil Mujal i el Pep Grau. Hi ha músics que ho fan de conya. Anava fent les cançons i ja veia que hi havia d'haver secció de metalls. Jo anava pensant les idees del que havien de fer i llavors li vaig passar a en Genís, que ho va arranjar de forma molt més jazzística i ho va enriquir.

El disc l'obres amb "Res és just en l'amor i el llit", que mostra molt el canvi a tots els nivells. És la que millor representa aquesta nova manera de fer?

Sí, el disc potser és un disc d'amor, però comença sent una mica escèptic amb aquesta frase de "res és just en l'amor i el llit", que vol dir que en l'amor, com en la guerra, no hi ha justícia i, encara que es vulgui buscar un vencedor i un vençut, normalment tothom pilla, ningú se n'escapa. La cançó va presentant escenaris en què tot sembla molt bonic però en el fons també hi ha un preu per allò tan bonic. Després el disc ja es torna menys escèptic i passa a ser un disc més romàntic, però inicialment comença amb els meus dubtes i aquest dir 'aquí tant pots ser tu el dolent com el bo, que tothom acaba pillant'.

Amb aquest disc, hi ha una voluntat de treure-li transcendència a l'amor?

Totalment. Aquest disc és molt més musical que líric. La lletra és important, però no cal tampoc estar tot el dia pensant que l'amor és l'hòstia i que l'amor està molt bé. Hi ha moltes coses a la vida que són amor i que no necessàriament és com entenem avui l'amor.

Hi ha un punt de desmitificar-lo?

Sí, o treure'l d'aquesta òrbita de la parella. Hi ha moltes coses que es fan per passió i per amor a la vida i no són tan vendibles com les històries romàntiques de Hollywood. A mi m'emocionen moltes més coses que no necessàriament tenen a veure amb una relació d'amor entre dues persones.

Més enllà d'aquest concepte de l'amor, creus que aquest discurs més despreocupat i no tan transcendent acaba imposant-se en el conjunt del disc?

Sí, és més festiu i és menys poètic. Hi ha menys poesia o menys intenció de ser poètic perquè la música no m'ho permetia. És un disc de soul, de blues... No és ben bé pop, és un altre gènere, amb un altre tipus de melodies i de ritmes, llavors, ha sigut un disc molt d'agafar el llapis i la goma i, síl·laba per síl·laba, encabir-hi el que vols dir. En el primer disc, em permetia la llicència de fer-ho en plan punki i posar "escoltàvem la discografia sencera de Nat King Cole" en un compàs, i això està molt bé i mola molt fer-ho a l'estudi, però quan vas al directe dius 'hosti, això m'ho menjo amb patates'. En aquest segon està tot molt més marcat.

Fins ara se t'havia presentat sempre com un cantant entre el soul i la cançó d'autor. Amb aquest disc el concepte de la cançó d'autor queda més diluït?

Sí, és menys líric i, per tant, és menys cantautor, tot i que segueix havent-hi la mescla perquè jo penso que no sona tampoc a disc de soul molt tancat. Té aquest punt de cantautor però sí que és veritat que pel que fa a lletres i estil és més rodó.

"En l'amor, com en la guerra, no hi ha justícia i, encara que es vulgui buscar un vencedor i un vençut, normalment tothom pilla"

En aquest disc, la sensació és que se't veu més alliberat, sense pressió.

Sí, amb el primer un amic em va dir que era com un aterratge forçat. Has enlairat l'avió i has acabat bé, no hi ha hagut cap accident, però... És a dir, quan fèiem les demos no sabíem com acabaria sent el tema. En canvi, en aquest disc, la cançó l'he vist des del primer moment i això m'ha permès jugar amb moltes més coses que al final és el que acaba donant frescor a la cançó. Quan saps el que fas et pots deixar anar i amb el primer disc no acabava de saber el que em feia.

Una mostra d'aquest posat més alliberat pot ser "A la meva ombra", una cançó que decideixes dedicar a la teva ombra. Com és?

Aquesta cançó és cap al final del disc. El disc comença amb un sentiment de relativitzar el tema de l'amor, llavors és un disc romàntic i, cap al final, acaba amb aquest homenatge a la meva ombra, que és la que aguanta tot això, sense dir res. Em semblava molt interessant el fet de poder homenatjar la meva pròpia ombra perquè si li dones un sentit i una animació, és sempre allà i s'ha hagut d'empassar de tot. Era divertit pensar en una ombra real, que té un passat de música negra i de soul, que parla anglès, que té el revés de Mike Tyson, que va ser l'ombra del Rei Sol... Començaven a sortir parides d'aquestes i quan l'estava escrivint m'ho vaig passar molt bé perquè és una parida darrere l'altra.

En directe et veurem sempre amb banda, a partir d'ara?

Espero que sí. De moment tenim bastantes dates, algunes amb banda completa, altres amb trio, però la idea és, sempre que es pugui, girar amb músics. Amb el primer disc vaig girar molt sol i és molt divertit, però també mola compartir-ho. A més, els músics que porto són amics meus abans de ser músics i ens ho passem molt bé. Tant de bo els pugui esclavitzar amb un gira sencera.

En solitari és un disc difícil de defensar?

No, es pot fer i ho faré. Totes les cançons neixen del piano i la veu. M'ho passo molt bé fent-ho, però almenys l'inici de la gira hauria de ser amb banda perquè el disc té vents, té coristes i té moltes coses que sol no et pots inventar.

"Quan saps el que fas et pots deixar anar i amb el primer disc no acabava de saber el que em feia"