Calen “Ovidis” d’ara
"Y sobre todo, sean siempre capaces de sentir en lo más hondo
cualquier injusticia cometida contra cualquiera
en cualquier parte del mundo.
Es la cualidad más linda de un revolucionario".
Ernesto “Che” Guevara
4 de febrer. Començo a escriure aquestes línies el dia que l’Ovidi Montllor hauria fet 74 anys. El 2016 ha començat amb el vertigen al qual aquest món ja ens té acostumats, acariciant-nos amb una mà i bufetejant-nos amb l’altra. O potser bufetejant-nos amb totes dues i apunyalant-nos a base de dosis de realitat tan crua i freda com les nits que han passat al ras més de 74.000 persones migrants refugiades o les 374 vides que s’ha empassat, voraç, el mar Mediterrani només el darrer mes de gener. Europa és una fortalesa infranquejable que deixa a la intempèrie famílies senceres a base de lleis injustes, racistes i inoperants. Creix la desigualtat al món i la corrupció del poder és quelcom tan quotidià que la gran majoria fa com qui sent ploure, curiosament, ara que fa més de 90 dies que no ha caigut ni una sola gota i l’hivern és menys hivern. Per sort, ens queda la cançó.
Ferit i perdut enmig d’aquest naufragi individual i col·lectiu, doncs, penso que no està tot perdut i que el context ens hauria d’empènyer, com a músics i artistes, a no renunciar a la gran responsabilitat que ens suposa la sort de tenir la música com a gran altaveu. Som un agent social claríssim de poder il·limitat i que té la certesa de saber-se actor d’aquest món boig. És per això, que ara i aquí faig una defensa aferrissada d’allò que considero una funció imprescindible d’aquest art en els dies que corren.
Feliu Ventura, per mi a dia d’avui un dels veritables “ovidis” que tenim als Països Catalans del s. XXI, diu que si fem música “denúncia” deu ser perquè n’hi ha d’altres que la deuen fer de “renúncia”. I penso que clarament es tracta d’això, de no renunciar. És evident que tots som lliures de fer cançons, vestir-les com a un li vingui de gust i cantar-les a qui vulguem i per al que vulguem. Només faltaria. Però el que jo dic avui va una mica més enllà de la música i els seus elements estructurals. Estic parlant d’actitud, de no renunciar a aquesta responsabilitat social que tenim, així com no hem renunciat mai, amb les nostres cançons, a fer gaudir o a gaudir-ne.
I sí, l’Ovidi Montllor era un d’aquests músics de trinxera o, com molts l’han anomenat, un obrer de la paraula, el qual m’agradaria que fos recordat com el referent que per a molts ja és. En una contextura com l’actual, estic segur que l’Ovidi seria una punta de llança de les que punxen amb força allà on cal punxar i amb les paraules que molts ja voldríem. És evident, calen “Ovidis” d’ara. I “Victors Jara”, “Silvios”, “Dylans”, “Setze jutges” o “Obrint Passos”.
El que més feliç em fa, després de tot, és saber que en el panorama ja hi ha molts grups i artistes que han begut d’aquesta branca i podem cridar ben alt que no estem sols i que tenim el temps i les eines suficients per construir des de la nostra barricada musical. Actitud i perseverança. Pels nostres avis i àvies, els nostres pares iles nostres filles, sent conscients que la cultura és un aliment de primera necessitat mundial.
Us convido a prendre partit.
Coratge. Hi ha feina per fer.
Ikea i els artesans de la música
Per Pau Planas"Em considero un artesà i l'artesania s'està perdent perquè es fabriquen les coses perquè es consumeixin massivament". La frase, la deia Quico Pi de la Serra a l'entrevista que li vam fer fa dues setmanes. El concepte d'artesà de la música sempre ha acompanyat el cantant, que ho utilitza com a carta de presentació. Una declaració de principis. La música entesa com a objecte d'artesania. Quelcom valuós, fet amb la màxima cura i vigilant fins l'últim detall, dedicant-hi tot el temps que faci falta. Les cançons com a peces úniques, sempre diferents entre si i perfectament pensades i treballades.
Però Pi de la Serra té raó. La feina de l'artesà desperta simpatia i admiració, però, a l'hora de la veritat, qui realment ven cadires és Ikea i aquest artesà, amb les seves peces úniques i admirades, ha de tancar la paradeta perquè no pot competir contra la multinacional, que ofereix cadires idèntiques entre si i fetes sense cap dedicació especial, però que ven a meitat de preu. Esperem que els artesans de cançons tinguin un futur més esperançador i que les cançons comercials que segons quines discogràfiques venen com a xurros (en aquest cas, a més, normalment al doble de preu) no acabin obligant els artesans de la música a tancar la paradeta.
Strenes
Quaranta concerts ompliran Girona de música gràcies a un festival que ha apostat per la varietat estilística.
Animal
El nou disc d'Animal ha despertat una gran expectació i ara té l'objectiu de complir amb les expectatives creades.
La pols i l'era
Guillamino i Oriol de Balanzó publicaran aquesta setmana La pols i l'era, un disc on s'acompanyen de músics de primera fila per recuperar cançons antigues però donant-los una sonoritat actual.
