Lemmy i els canelons de l'avia

Ja ha acabat. Per fi ha acabat aquest suplici també anomenat Nadal. Com cada any hem vist el tiet pesat, els nebots insuportables, la cosina «buenorra» i l'avi anunciant que aquest és el seu darrer Nadal, com des de fa deu anys. Per als vegetarians com jo, aquestes són dates complicades, és difícil fer entendre a la família i la mare que no tenim cap enveja ni cap problema de veure a ningú menjant carn i peix. Com a mínim, a mi, m'és ben igual. És molt difícil fer entendre a la família i la mare que no tinc cap ganes de posar-me fins al cul, a punt de vomitar, que amb poca cosa ja estic bé i seré igual de desgraciat que abans de seure a taula.

Estic escrivint això després del dinar de reis. Després del «putu» tortell de reis i dels cigalons de licors varis amb torró. Just quan el marcador s'ha posat a zero i tothom comença a pensar en les coses que intentarà fer aquest any i que mai farà. El pitjor de tot és que ja ho saben. Cada any ho saben. Al cunyat, li han regalat un petit «dron» i està intentant fer-lo volar pel menjador. Ja l'ha estavellat diverses vegades i no crec que li duri molt de temps, encara que avui en dia ja res dura molt de temps. L'avia pateix per la decoració obsoleta i els records d'altres temps que no van ser ni millors ni pitjors, només anteriors. Els nens riuen, aixequen el cap i durant un instant no estan mirant i teclejant el mòbil. És un miratge, tot seguit continuen amb el cap cot. Cada vegada més els nens fan d'adults i els adults de nens. Això és horrible. Crec. A mi no m'han regalat la caixa «Historia de una banda» amb els discos de Los Ràpidos, Los Burros i El Último de la Fila, què hi farem, no em queixo, sé que he sigut molt dolent aquest any, passaré per caixa dintre d'uns dies, quan vagi al centre a tornar els jerseis de la talla L que no m'entren ni de conya.

Veig l'estampa familiar i penso en Lemmy Kilmister, penso que els àpats familiars amb aquest paio devien de ser l'hòstia, segur que no hi havia temps per a l'avorriment, segur que sempre l'ha «liat parda» en aquestes situacions. Lemmy té la pinta de ser un gran fill de puta, però com diuen els Liannallull: «És el nostre fill de puta», el del rock and rol,l em refereixo. El que no tinc tan clar és si aquest home anava a molts àpats familiars... Sigui com sigui, segur que «Sant Qui S'encarregui D'aquestes Coses» al cel o a l'infern ha anat de cul aquests dies per trobar una màquina escurabutxaques per al senyor Kilmister, i més li val a aquest «Sant Qui S'encarregui D'aquestes Coses» que li trobi també unes quantes caixes de Jack Daniels, si no, plouran «tortes» a «cascoporro», segur.

Bé, l'únic neguit, l'única pega és que hi ha una cosa que és ben certa, dintre d'un any tornarà el maleït Nadal una altra vegada, però jo ja no podré tornar a veure Motörhead mai més. #mecagoenlaputa