Manuel Carrasco
La nit és freda i fosca i dimecres. Un munt de cotxes pugen, a pas de tortuga, la carretera que porta al Palau Sant Jordi: ningú no vol fer tard. Els aparcaments propers a l’estadi són plens i els fans de Carrasco busquen lloc per deixar el cotxe a indrets pràcticament salvatges, plens d’herbes i petits desnivells, molts d’ells pròxims al cementiri de Montjuïc. No és dia per a supersticions.
Un cop aparcats, pares, mares, fills i filles, parelles d’enamorats, avis i tietes baixen dels cotxes i es dirigeixen, sense vacil·lar, al concert del cantautor andalús. Sabates tot terreny preparades per caminar “camp a través”, nassos llestos per suportar l’olor de fum dels cotxes que encara pugen i que arribaran tard, i entrepans a les mans o a les motxilles: el camí cap al Palau és un ritual, ja forma part del concert. Falten 5 minuts per a les 9, comença l’últim concert de l’any al Sant Jordi: Manuel Carrasco, Bailar el Viento (Universal Music, 2015).
Tot fa pensar que el concert no decebrà, el recinte és ple de gom a gom i el cantant, natural de Huelva i d’Operación Triunfo (segon classificat de la segona edició), és d’aquells que es deixen la pell i la veu a l’escenari, de la mateixa manera que els seus seguidors es deixen la veu bo i cantant totes les cançons i corejant el seu nom. Els artistes entregats tenen fans entregats.
Les cançons van passant, només interrompudes per alguns parlaments –val a dir que molt còmplices amb el públic– del cantant, una darrera de l’altra, n’hi ha per a tots els gustos. Algunes són lentes i acústiques i d’altres amb un ritme molt més trepidant que fa ballar fins i tot els periodistes que cobreixen el concert. S’apropa un dels moments més especials de la nit. Carrasco agafa el micròfon, amb una barreja de passió i delicadesa que metaforitza a la perfecció el seu estil, i declara el seu amor per la ciutat comtal: “¿Barcelona, me concedes este baile?” Barcelona no s'hi pot negar i tot el Sant Jordi embogeix amb el single del seu últim àlbum: "Bailar el viento".
Un Sant Jordi que veu com “una lluvia de estrellas se dispara” quan milers de telèfons mòbils s’encenen tot donant sentit a la cançó "1 por 1". Carrasco s’entén amb el seu públic, l’atmosfera del concert és tendra i emotiva. No hi ha res que pugui aturar aquesta nit. En aquest moment surt a escena Carlos Torres (exconcursant de La Voz) i es ruboritza, un pèl avergonyit, quan el seu mestre confessa que el noi li havia dit que estava neguitós perquè mai havia cantat davant de tanta gent. No obstant això, tot bé, Torres canta bonic i la gent, avui, es complau amb facilitat.
Va arribant el final del concert. Carrasco, que ha canviat de roba en algun moment (tot i que no ha deixa de vestir de negre) ha fet un repàs per tots els seus èxits: "No dejes de soñar", "Y Ahora", "Que nadie", "Ya no"... També ha tingut temps per fer una crida contra la violència de gènere i per enaltir el paper de la dona en tots els camps de la vida. S’agraeix que un artista que mou tanta gent ho faci a cada concert. D’altra banda, no han faltat tampoc les referències a la filla que ell i la seva dona estan esperant, i a com canviarà la seva vida amb el naixement de la criatura.
Per acabar la nit, i després de tocar el piano (potser amb menys destresa que la guitarra), Manuel Carrasco es disposa a cantar un flamenquito acompanyat de la seva guitarra i una caixa. Un flamenquito de la ciutat de Barcelona que ell mateix ha compost. La lletra és plena de La Sagrada Família, del Parc Güell, la Boqueria o Montserrat. Seria un error elogiar la composició de la peça, les rimes són forçades i agafades pels pèls, però la intenció és immillorable i alguns versos són un punt emocionants. Un recurs més per acabar de ficar-se l’audiència a la butxaca, tot ha sortit rodó. Fins i tot s’atreveix a entrar en un camp de mines com és la independència de Catalunya: “Yo quiero que tú decidas, pero que te quedes conmigo”.
I amb això, seguit d’un parell de cançons més amb tots els membres de la banda gaudint a l’escenari, es posa punt i final al concert. El públic, majoritàriament català (o resident a Catalunya) però també amb representants d’Andalusia o fins i tot Paraguai, surt del Sant Jordi comentant el concert, taral·lejant les cançons i amb un somriure d’orella a orella. Carrasco avui ha ballat amb Barcelona, per quarta vegada, han ballat enganxats i, potser, s’han enamorat.
