Aham Sigah
Els més de 70 col·laboradors de La Tornada van decidir mitjançant el seu vot que, Aham Sigah (Música Global, 2016), el segon disc de Doctor Prats, era el millor treball discogràfic del 2016. És per això que aquesta setmana n'hem volgut recuperar la crítica feta en el moment que el disc va sortir al mercat.
Fa només uns mesos que Doctor Prats van treure el cap al sector musical. De fet, aquest dilluns es complia un any del seu primer concert. Des de llavors, el grup no ha parat de créixer. A aquella primera actuació, en van seguir més de cinquanta durant la gira de presentació estiuenca i, pràcticament sense temps per pair-ho, ja s'han tret de la màniga el segon disc. Efectivitat i rapidesa per sobre de tot. Però també feina ben feta.
Darrere un títol que, de seguida, evoca cap a un món tribal, s'hi amaguen 12 cançons que es distancien de Patates amb peix (Autoeditat, 2015). Només han passat dotze mesos des del primer treball, però la banda ha crescut a marxes forçades i ho han sabut plasmar a Aham Sigah (Música Global, 2016). La cançó que dóna nom al disc -i que l'obre-, ja és tota una declaració d'intencions. La tornada ja ho diu tot: "Portem l'alegria, portem la claror". Musicalment, però, també deixa clar que el grup ha anat a més. D'entrada, ens sorprèn la pràcticament inexistent presència de vents. Si en cançons del primer disc com "De matinada" o "Malgrat tot" hi tenien un paper fonamental, sembla que aquesta vegada els veure'm menys. Sembla que en pren el relleu l'electrònica que, sobretot al final de la cançó, s'hi deixa veure amb ganes.
Passem a la segona cançó. El missatge segueix sent clar: "Ara tot està per fer, no són temps de mirar enrere. Tornarem a sortir al carrer amb la nostra gent". Els vents s'hi deixen veure amb més ganes i, a mesura que va avançant el disc, recuperen el paper protagonista. L'electrònica, en canvi, no hi té tant de pes com ens podia semblar en un primer moment, però sí que hi apareix amb força en temes com "La recepta". Han tingut poc temps per pair el nou treball, però poc es nota en el resultat. Amb unes cançons molt més elaborades que en el primer disc, el grup fa una passa ferma, amb el convenciment de l'èxit assolit i l'esperança de seguir consolidant la proposta.
Mantenen per complet la seva aposta festiva i ballable que només dóna treva amb alguna peça un punt més calmada com "Adéu fins aviat", que podria ser la típica cançó de comiat per posar punt i final al disc, però que ells decideixen incloure a mig treball. Les col·laboracions de La Pegatina i Pirat's a "Mira-la" i David Rossell a "No t'encantis" acaben de donar color a un disc alegre i enèrgic amb unes lletres fresques, tot i que, de vegades, sense massa contingut. "Sant Hilari" n'és un bon exemple. Una cançó enganxosa i divertida on no cal buscar-hi més significat. De vegades també va bé.
