Lu Rois

Al cor del Vallès hi sonen, cada cop amb més força, una veu i un piano captivadors i plens de màgia. Són de la Lu Rois i fan música d’emocions, d’introspecció, de mirar cap endins i de descobrir. De descobrir-te, trobar-te i identificar-hi sentiments propis. 

La sensibilitat de la Lu acaricia a tot el qui s’hi acosti. Amb el seu primer treball Camí del far (Autoeditat, 2015), va començar amb una proposta molt personal i intensa aconseguint crear paisatges sonors singulars en els quals endinsar-se és un plaer.

La música de la sabadellenca neix d’un esclat creatiu: "Al principi va ser com una explosió, allò que havia guardat durant temps va sortir en aquest primer disc" explica. En el treball hi va plasmar vivències íntimes i complexes que duia dins des de feia temps i les va traduir en notes: "La música és el meu llenguatge, vaig veure que hi podia expressar sentiments als quals no podia arribar amb les paraules. Amb el piano em sento en un entorn de cotó fluix, en què puc expressar tot allò que sento. Les barreres s’esvaeixen i puc crear lliurement".

La seva veu és gairebé tan vibrant com les seves lletres i harmonies i abraça el piano amb una naturalitat encisadora que crea ambients plens d’emoció i batecs, ideals per a gaudir en una atmosfera de calma. Tant el piano com la veu captiven, amb una manera de sonar molt característica de l’artista i conviden a entrar en un món sensorial que va més enllà de l’oïda. Enguany Lu Rois ha presentat Cau de Lluna (Autoeditat, 2016), un EP amb quatre temes que refermen el seu segell propi. En ells exposa el seu present vital i creatiu. La seva música fa un pas més enllà i s’atreveix amb més timbres, caràcter i profunditat.

"Amb el piano em sento en un entorn de cotó fluix, en què puc expressar tot allò que sento"

La importància de les paraules 

Quan parla de músics explica que segueix artistes del panorama català que ens són més propers, com Pau Vallvé o Xarim Aresté, però també reconeix que li agraden veus internacionals com Björk, CocoRosie, i que Extremoduro li és de molta inspiració. Malgrat això, admet que procura no escoltar estils molt propers a ella musicalment per tal de mantenir la seva puresa creativa.

Lu Rois és una música llegida, ja que si li preguntem per referents exposa que la literatura sempre l’ha inspirada molt. La poesia, en especial, com la de Maria Mercè Marçal, a la qual pica l’ullet amb el nom del seu EP, o escriptores i pensadores tan internacionals com Virginia Woolf o Simone de Beauvoir. I és que per a la Lu les paraules són molt importants, així com els conceptes i les referències. La llum, per exemple, és un dels elements clau en la seva obra i en els títols dels seus treballs: "Camí del far era com una mena de trobar el meu camí, la llum, i amb Cau de lluna transmeto més aviat que ja brillo amb llum pròpia, però sempre dins el meu cau, des de mi mateixa”. 

Amb els ulls tancats

Tot just fa dos anys del seu primer concert i cada cop són més els qui volen gaudir amb la seva veu, i els escenaris on fa música creixen. Tot i així, ella vol preservar la calidesa i la proximitat amb el públic que caracteritza els seus directes. Confessa que tocar en un escenari "és el millor. Tanco els ulls gairebé tota l’estona— en part perquè em surt sol i en part perquè és com s’aguditzen els altres sentits—. És molt especial quan obro els ulls i veig tota la gent que m’escolta. Té un punt d’addictiu".

La Lu Rois és molt càlida i propera i als directes li agrada explicar el que hi ha darrera les seves cançons. Per a ella és molt especial la connexió amb els qui disfruten la seva música: "M’agrada molt quan vénen després d’un concert, em parlen i m’expliquen com s’han sentit en sentir la meva música. Sento que comparteixo una part de mi i veig que serveix a moltes persones per mirar dins seu". La veritat és que els ulls verdosos se li il·luminen d’una manera especial quan parla del directe.

En el seu treball Cau de lluna presenta una Lu més segura, apassionada i atrevida i inclou més timbres i instruments. A "Adéu reina meva" podem sentir també el violí, d’Abel Parra, i a "Emergir del silenci" sona l’acordió de la mà de Carles Belda. "Un dia em vaig adonar que quan faig música, dins meu sento més instruments que els que faig sonar, però que qui m’escolta no els sent. És per això que a Cau de lluna ja compto amb violí i acordió, i a partir d’ara tinc pensat incloure les instrumentalitzacions que creo mentalment quan composo".

La seva música no s’atura, la pianista s’atreveix cada vegada més a deixar-se dur, a deixar emergir el seu talent. Tal com diu en una de les cançons de l’EP el que vol ara és volar: "Volar és ser jo mateixa: desprendre’m de totes les pors i ser 100% jo". Ara brilla amb llum pròpia, tal com demostra a Cau de lluna. Desplega més colors i textures, s’obre més a explorar els timbres de la seva veu, a deixar que aflori tot allò que li pugui néixer de dins i que doni ales, a ella i a qui s’hi atreveixi, per volar.