Zenit

De Gossos
Glòria Noguer

Als Gossos no els pesen els anys. Ja no porten grenyes, però en esperit són els mateixos. Orgullosos dels seus 40, fan de quelcom que per molts és una barrera (els 40 i la seva famosa crisi, qui no n'ha sentit a parlar?), una virtut. Així doncs, es reafirmen en el punt més àlgid tant a nivell personal com a nivell professional amb un disc sublim. Des del zenit on diuen ser, tenen una perspectiva immillorable de la seva trajectòria: ara és temps de recollir tot el que han sembrat al llarg de 23 anys. Exploten la maduresa com a forma de ser i d’entendre la vida, se senten còmodes amb el que fan, i ja no cal convèncer a ningú. Es troben en un punt de la vida on combreguen amb l’atreviment de la joventut i amb el seny i la seguretat de qui ja gaudeix d’una trajectòria plena d’experiències vitals.

Tampoc els pesen les cançons. Beuen del passat, però no en viuen. Segueixen innovant i jugant a explorar noves sonoritats, i exhalen una frescor que sorprèn –i molt gratament-  en un grup que ja ha editat 13 discos. Perquè després de més de dues dècades junts, és fàcil caure en rutines, i és per això que també compten amb dues col·laboracions molt especials de músics joves -Alguer Miquel (Txarango) i Judit Neddermann- que no fan més que confirmar aquesta voluntat de Gossos per involucrar-se amb l’actualitat i mantenir-se a la cresta de la onada.

Ara ve, la màgia succeeix quan més enllà dels sintetitzadors vuitanters o de les guitarres més afilades, s’hi reconeix aquell “so Gossos” que impregna les melodies i les fa familiars. Curiosament, i no sé si amb voluntat expressa de que fos així, Zenit sembla un repàs exhaustiu a les diferents etapes de la banda, ja que s’hi troben sons que recorden a temes de pràcticament cada disc. És com una obra mestra que aglutina el bo i millor de Gossos en un sol disc.

I les seves lletres continuen desprenent aquell optimisme que dignifica els dies més grisos, i que sense voler ser manual d’auto-ajuda, et dibuixen el camí més fàcil i planer. Lletres que s’inspiren en el més profund d’ells mateixos per explicar que, en el fons, no som tant diferents. Lletres plenes de vitalitat i d’esperança que es poden cantar a ple pulmó per celebrar la vida. Perquè celebren que estan vius. I ben vius!