És feina de totes

Musicòloga i baixista de Roba Estesa

Fa uns dies vam viure, de nou, una situació desagradable en un concert, en el qual un parell de personatges d’entre el públic –àlies mascles alfa– van decidir que podien prendre’s la llibertat d’actuar en nom del patriarcat davant l’amenaça que suposava la presència de sis dones sobre l’escenari. Un cop més, el masclisme es cola a l’oci nocturn, probablement sota la popular excusa dels efectes de l’alcohol. Una altra situació masclista que passa gairebé desapercebuda i, tristament, amb total impunitat.

Doncs bé, companyes, això vol ser una carta oberta als i les indiferents, a tothom qui no vol prendre partit d’una lluita que hauria de ser de totes, perquè no podem ser neutrals davant d’una societat patriarcal que se’ns pixa a sobre. Tal com deia Gramsci, “viure vol dir prendre partit”, per la qual cosa combatre el masclisme, la misogínia i totes les fòbies que ens envolten és feina de totes. Declarar-se neutral o indiferent és deixar-se arrossegar per l’horda patriarcal i no voler fer res per aturar-ho. Les campanyes per un oci nocturn lliure de sexisme estan proliferant, però les notícies i els comentaris que narren situacions de menyspreu i de devaluació segueixen creixent a les xarxes. I això és només una petita part de què vol dir ser víctima del patriarcat o, si no, pregunteu als col·lectius LGBTTI, encara més inivisibilitzats i estigmatitzats en tantíssims aspectes de la nostra cultura. Quedar-se de braços plegats és ser part del problema. Cal teoria, cal discurs i cal acció. Em seguiré repetint, article rere article, perquè cada vegada que tenim por de tornar soles a casa, cada vegada que ens sentim cosificades als mitjans i les xarxes, cada vegada que no ens sentim representades, cada vegada que pugem sobre l’escenari i se’ns menysprea, es reafirma el patriarcat i es veu clarament que el problema persisteix.

La música no pot seguir sent un escenari de perpetuació, ha de ser un dels mitjans per al canvi, per a la crida i la conscienciació. Ja sigui a través de lletres, identitats, posades en escena, manifestos, festivals, campanyes... És feina de totes lluitar i exigir els nostres drets, i com a músics –i ja ho he repetit en diverses ocasions–tenim una eina poderosíssima que no estaria de més començar a utilitzar. Per aquells que es proclamen neutres en aquesta lluita, necessitem la força de totes per acabar amb aquest sistema que ens oprimeix i que no ens dóna les mateixes oportunitats; cal crítica i cal presa de consciència per veure que la violència existeix, que la discriminació continua i que la desigualtat és constant. Tant homes com dones volem sentir-nos lliures i allunyades d’aquells rols i funcions amb què un dia se’ns van associar, per això la revolució serà feminista o no serà.