Festa per la Llibertat

De la reivindicació a la rauxa

Mercè Mondelo

Algú s’imagina una diada sense música?

Després d’un dia ple d’emocions i de música per a animar els manifestants als diferents trams, l’11 de setembre d’enguany culmina com ja és gairebé tradició amb tres concerts que posen el punt i final a aquesta gran festa. Aquest any amb Roba Estesa –que cada cop està guanyant-se més seguidors-, Oques Grasses i Itaca Band.

És curiós ser-hi des que comença el primer grup fins que acaba l’últim perquè de mica en mica l’ambient i les generacions van escurçant les seves diferències fins que l’últim públic que queda és, majoritàriament, més jove i l’ambient pren més bogeria.

Roba Estesa tenen una sonoritat a l’escenari que sorprèn que no decaigui quan el vitalisme l’envaeix. Tenir l’acordió, el violí, el baix o la guitarra a braços fent-los sonar no és impediment per a votar sense parar. L’escenari es revoluciona amb tant de bot. El públic també. Ai, aquestes noies, com fan anar el folk calentó, que li diuen! Tot el passeig Lluís Companys bota. Grans i petits. Comencen i acaben fort, amb una energia colossal. “Perquè aquest somni nostre es converteixi en una realitat” diu la Gemma Polo, la cantant. Són felices de ser-hi i aprofiten l’ocasió per a reivindicar que “calen més polítiques a les escoles per a fer front a les transfòbies i a totes aquestes coses”, que amb elles tocant a l’escenari “misògins, xenòfobs, homòfobs, masclistes i racistes no són benvinguts”.

Amb Oques Grasses l’ambient comença a dotar-se d’una bogeria major. La gent hi és per a reivindicar però també per a passar-s’ho bé. I en aquest punt de la nit, que ja és fosc i molt poca gent és la que no es mou, el que importa és celebrar la vida.

I si per si de cas amb els osonencs encara quedava una mica de seny al passeig, arriben Itaca Band i tot s’escampa de rauxa. Si no fos per l’estesa d’estelades que pengen d’esquenes o estan impregnades a la pell ningú diria que hores abans l’alegria també anava carregada de crítica i de reivindicació.

És un dia de moltes aglomeracions. De gent que es busca i no es troba però també de gent que no es busca però la casualitat fa que es trobi. Acabada la manifestació, ja és igual si s’és independentista o no perquè arribat aquest punt de la nit, només importa la música, el passar-ho bé i el trobar-te amb els teus. Els qui veus sovint i els qui només veus en dies tan especials com l’onze de setembre.

La música uneix tot allò que la ideologia no pot arribar a unir. Existeix un final millor?