Raphael
Amb una puntualitat britànica, Raphael s'enfilava a l'escenari del Festival Internacional de Música de Cambrils enmig de l'eufòria desfermada del públic. Era la seva única parada de l'estiu a Catalunya i, tot i que el ple no era absolut, s'hi acostava molt. El cantant hi presentava l'espectacle simfònic (que ja va portar al Liceu el desembre) on s'acompanya de l'Orquestra Simfònica del Vallès per repassar els principals èxits de la seva trajectòria.
No tardava a posar-se els seguidors a la butxaca i aconseguir crear un diàleg amb el públic sense necessitat de parlar. Les cançons ja parlen per ell. I entre cançó i cançó, una reverència, un gest, un aplaudiment, un petit detall per retornar als seus seguidors les mostres d'entusiasme. No necessita gaire més. Si necessita dir alguna cosa, ja ho afegeix a les lletres. "Yo sigo siendo aquél, el mismo Raphael de siempre" incorporava al final de "Yo sigo siendo aquél". I sí, Raphael segueix sent el de sempre. El músic impassible que no es deixa endur per modes, el músic que segueix mantenint el seu posat distant encara que el que es porti ara sigui la proximitat, el músic dels clàssics als quals no sembla disposat a renunciar. Els anys no el canvien i el públic segueix acompanyant-lo. I no només el públic més veterà.
Raphael segueix sent aquell. Amb un posat teatral, interpreta les cançons amb la força de sempre i sap com mantenir totes les mirades cap a ell. L'orquestra es convertia, únicament, en un acompanyament. Un acompanyament que musicalment donava molt més cos a les cançons, però que damunt de l'escenari quedava dissimulada darrere un cantant que centrava tots els focus i que encadenava les cançons a un ritme trepidant. L'únic element que no semblava ser el de sempre era la veu, que li fallava a "Promesas", la peça que obria el concert. A poc a poc, però, l'anava recuperant fins a tornar a la normalitat.
"Ahora que han pasado los años, intensamente vividos, exprimidos, sigo en forma y no estoy cansado y tengo decidido retrasar el final" cantava a la segona cançó, "Ahora". Els missatges s'anaven acumulant i potser per això no necessitava parlar fins passada la primera mitja hora de concert. "Creo que es la segunda vez que vengo, pero pienso venir muchas más" explicava en les que serien pràcticament les úniques paraules que dirigiria al públic durant les més de dues hores i mitja de concert. El cantant sabia jugar amb els contrastos i passava de la majestuositat de la banda simfònica a la intimitat més absoluta amb peces com "Por una tonteria" o "Volveré a nacer" que sonaven amb l'únic acompanyament del piano. També retia homenatge a Violeta Parra amb "Gracias a la vida", poc abans de confessar-se amb "Un día más".
No faltaria cap dels grans èxits. "Mi gran noche" era una dels primers que feia embogir el públic, però de seguida s'anirien succeint tots: "Digan lo que digan", "Estar enamorado", "Escándalo"... Un llarg repàs a les cançons més emblemàtiques de la seva trajectòria que acabaria amb la platea dempeus i el públic abandonant les grades per acumular-se a les primeres files i deixar-se anar amb "Que sabe nadie", "Yo soy aquél" i "Como yo te amo".
