Art Garfunkel
Tom & Jerry va ser el primer nom artístic inicial de Simon & Garfunkel i de la mateixa manera que el binomi d’aquests dibuixos animats es fa indivisible, no es concep Art Garfunkel sense relacionar-lo amb Paul Simon, el compositor d’una de les cançons més reproduïdes de tota la història i que va canviar la vida de Garfunkel, “Sound of Silence”.
Però Garfunkel ha sabut trobar la manera de seguir obsequiant el món amb la seva veu. Divendres passat va sortir a l’escenari amb la desinhibició dels qui saben que no han de demostrar res, que el públic ja és als seus peus abans que soni la primera nota i que la necessitat dels espectadors de sentir-lo en viu es complementa a la del compositor de cantar per a ells. També en viu i directe. La seva zona de confort, ho va deixar clar, és la de l’escenari i no pas dins d’un estudi. Precisament per això, als seus 75 anys, segueix aferrat al micròfon pel plaer que li suposa. Va ser el cantautor mateix qui, bromejant, va confessar que se’n fa creus de seguir encara en aquesta professió malgrat els anys poc després d’haver deixat clar que “això de cantar és una addicció; quan comences no pots parar”.
La veu d’un dels músics més importants de la història musical recent es trencava més de l’habitual quan fregava els aguts, tan inherents al seu peculiar registre. Però el públic, entregat fins a les llàgrimes, es deixava abraçar eufòric per la veu que durant tants anys ha escoltat, majoritàriament acompanyada de la de Paul Simon. Tot apuntava a reafirmar que el que estava passant als Jardins de Pedralbes era força especial. El públic interrompia en més d’una ocasió les cançons, ja iniciades, amb aplaudiments inesperats. Era la constatació de l’eufòria de sentir una veu tan coneguda mundialment i tenir-la davant. Una eufòria que no es podia retenir fins un cop acabades les cançons.
“Bright eyes”, “Perfect moment”, una versió de “Someone to watch over me”, “Bridge over troubled water” i l’esperada “Sound of silence”, en una versió més accelerada i amb espurnes de rock, anaven constituint el relat d’un concert que, amb pausa inclosa entremig i un joc de llums elegant, deixava entreveure una veu onírica que tot i que amb els anys s’ha anat erosionant segueix sent una pedra preciosa d’aquelles que no es troben fàcilment.
