Red Hot Chili Peppers
Red Hot Chili Peppers semblen haver trobat la fórmula de l'eterna joventut. Potser és cert que els darrers treballs ja no tenen la potència musical d'anys enrere però damunt dels escenaris, els californians segueixen sent pura adrenalina. Un huracà disposat a catapultar pels aires qualsevol escenari que es trobin per davant. I el Palau Sant Jordi no en va ser l'excepció. Només començar quedava clar que, tot i ser la segona nit que omplien el pavelló, hi arribaven disposats a donar guerra. El carismàtic Flea marcava la línia del baix. De seguida s'hi sumaven la bateria de Chad Smith i la guitarra de Josh Klinghoffer -última incorporació de la banda- i començava la improvisació. L'entrada d'Anthony Kiedis i els primers versos de "Around the world" acabaven d'encendre el públic.
La banda arribava a Barcelona amb un nou disc sota el braç, però decidien tirar de hits. Només quatre o cinc cançons del nou treball acabarien entrant en una setlist que no tenia pràcticament res a veure amb el primer dels dos concerts. Respecte la primera nit, queien clàssics com "Can't stop" o "Suck my kiss", però ho compensaven amb temes com "Otherside", Snow (Hey ho)" o "Blood sugar sex magic", que servien per posar èpica en un tram inicial en què l'únic tema nou seria el single "Dark necessities".
El quartet trepitjava fort i mostrava un estat de forma impecable, tot i els seus més de cinquanta anys. Flea fins i tot era capaç de demostrar múscul tot fent la vertical per travessar l'escenari. I mentre la forma física els aguanti, sembla que tenim Peppers per estona. Al Sant Jordi, a més, hi arribaven amb una posada en escena imponent gràcies a una infraestructura gens desmesurada però d'allò més efectiva. Centenars de cilindres lluminosos baixaven des del sostre del pavelló i permetien un joc de llums i formes que, sumat a quatre pantalles gegants mòbils, aportaven força visual a l'espectacle.
Superada l'èpica inicial, la banda apostava per una picada d'ullet als Beatles a través d'una versió de "Cry baby cry" interpretada pel guitarrista Josh Klinghoffer abans de tornar a la potència de "Me and my friends". De seguida, però, s'endinsaven al tram menys explosiu del concert i el risc de perdre la tensió del principi es feia palès. El grup n'era conscient i hi col·locava enmig "Californication" per reconnectar amb el públic. El que per molts és el seu gran hit ajudava a recuperar sensacions, però semblava que la nit havia anat a la baixa entre temes nous i alguna balada i que revifar-ho seria complicat.
Però no. Ben aviat recuperarien el fil. Els primers acords de "Under the bridge" tornaven a fer esclatar el Sant Jordi abans que "By the way" ens acostés als bisos. El concert havia recuperat el seu millor nivell, tot i un primer bis que quedava deslluït per un so que, per primera vegada en tota la nit, no era l'òptim. Però només era un petit entrebanc i a "Give it away" ja tornava a estar tot en ordre per posar un punt i final apoteòsic a una nit carregada de la potència d'una banda que, per molt que passin els anys, no vol baixar de l'olimp del rock.
