Renovació de quatre fulles
Tots hem escoltat la mateixa cançó a la ràdio, potser ens ha agradat i potser ens hem après part de la lletra i l'hem cantat, però pocs, ben pocs, ens hem preocupat per la resta de disc del cantant irlandès. Hozier no té molts seguidors autòctons. Ens va quedar clar el passat dimarts a la sala Razzmatazz de Barcelona, durant l'únic concert a Catalunya i el segon de la península. La gran majoria del públic que va omplir la sala fins a un molt digne soldout, eren compatriotes d'Hozier; irlandesos de vacances, d'erasmus o simplement nouvinguts que no van voler perdre la oportunitat.
Razzmatazz va ser ideal per un concert d'aquestes característiques. La pista estava plena a vessar i el passadís superior, que permet veure l'escenari i el seu públic com formiguetes passejant-se per sota el nas, es va convertir en una grada improvisada amb tot de peus penjant entre els barrots de la barana. En conjunt un espai recollit i acollidor pel públic, perfecte per l’ambient relaxat. Al concert ningú hi venia a ballar, sinó a cantar a ple pulmó acompanyat d’un balanceig de costat a costat en les cançons més pausades.
En aquest escenari, en el que s’endevina alguna bandera irlandesa, avança una nit molt més animada del que es podria esperar. El cantant és conegut pels ritmes lents i les balades melancòliques,però durant el concert en més d’una ocasió es transforma i aconsegueix fer ballar al públic. Amb "From Eden", "Angel of Death" i "Someone New" s'afegeix ritme al directe, que es combina amb temes més lents que commouen i posen la pell de gallina a més d’un, com "To be alone" o "In a week". L’últim amb la col·laboració de Karen Cowley, una veu femenina, dolça i suau, que contrasta amb la duresa de la lletra de la cançó i que resulta ser un dels moments més colpidors de la nit. També sona "Black bird", homenatge, no del tot necessari i no del tot encertat, al quarteto de Liverpool, The Beatles.
Amb tots els aspectes negatius i positius del concert, el que no es pot negar és que el directe és impecable. La seva tonalitat profunda i la seva potència embolcalla a tots els presents i té una qualitat hipnòtica que atrau al més reticent. No seria el primer cantant més o menys revelació que deixa un regust agredolç en apagar-se els focus, però en aquest sentit Hozier no decepciona. Cau el teló i sortim de la sala més satisfetes del que esperàvem. Potser no és un cantant revolucionari, que marcarà la història de la música contemporània o que farà capgirar el mercat, però sens dubte ha sabut fer que passem una bona estona. És prou hàbil amb la guitarra, té un bon equip al seu darrere i una veu que res té a envejar a artistes més arrelats.
No tot és el que sembla
Hozier és un cantat atípic en cert sentit. Tot i que veiem centenars d’anglosaxons cantant sobre l’amor tendrament amb una guitarra acústica a les mans, Hozier trenca amb el romanticisme. Només cal mirar el seu gran hit, "Take Me to Church", que parlant d'amor aprofita per balsfemar, per fer del seu Déu el sexe i de la seva església un cos tebi. Tot amb un aire poètic, ple de metàfores i comparacions que fan el seu missatge més implícit i menys vulgar. Les seves cançons parlen de mort i decadència i també d'amors passatgers, possessius o platònics. És refrescant sentir cançons menys roses, encara que les melodies ens provoquin cert Deja-Vu de molts altres artistes similars.
S’agraeix també que, per una vegada, l’escenari l’omplen tantes dones com homes, entre músics, veus corals i el propi artista. No deixa de ser curiós que habitualment els grups musicals es formen unificats en gènere. Quan la veu és masculina també ho serà la bateria i quasi que també el tècnic de llums. A la igualtat de gènere del conjunt d’Hozier se li han de sumar les cançons, que no parlen de noies tendres i perfectes ni de just el contrari, de cors trencats per la maldat femenina. L’Irlandès fa una oda a relacions més o menys sanes, però de molta més profunditat i realisme. Parla de dones reals, complexes i amb defectes.
Hozier és una contradicció. Ritmes i acords mastegats i reeditats per centenars de cantants de l’esperctre radiofònic però reinventant la música romàntica, amb molta més màgia i sensibilitat. És un cantant fet a mida per aquells que els agrada el pop senzill i agradable però que al mateix temps busquen alguna cosa diferent, que tregui el cap de sota el mar d’estrelles pop passatgeres.
