Clementina

Foto: Georgina Puig

Si Gina Margarit hagués de triar un lloc del món per cantar una cançó del primer disc de Clementina seria casa seva, però no l’actual, sinó aquella on va créixer. Aquella on “hi havia un gall que cantava a les tres de la matinada”, com ella mateixa explica entre rialles. Triaria “Sota el llit” perquè aquest llit del que parla és el seu de la infantesa. D’altra banda, Carlos Montfort triaria San Miguel de Allende, un poble tan mexicà com ell. Diu que sempre ha pensat que “algun dia em retiraré allà”. És un poble arquitectònicament esplèndid, l’aroma exòtica del qual traspassa la pantalla de l'ordinador a través de Google Imatges, “com no podria ser d’una altra manera, escolliria la cançó 'Rodamon', del nostre primer disc”.

Ja es comença a fer de nit quan els dos integrants de Clementina responen a aquesta pregunta. Una estona abans, havíem quedat a la terrassa del bar Canigó, a la Plaça de la Revolució de la Vila de Gràcia. Reconec que, per trencar el gel, se m’havia passat pel cap fer una mica de broma amb en Carlos Montfort establint alguna mena de paral·lelisme entre la Plaça de la Revolució i la Revolució Mexicana, però com a la taula on m’esperaven no hi havia ni rastre d’aquest gel, no va ser necessària l’ocurrència.

En Carlos i la Gina són dues persones senzilles i properes que no interposen barreres, probablement per això la manera com es van conèixer i el seu inici com a grup és tan divertit i pintoresc. La Gina comença explicant la història: “Jo, moltes vegades, quan vaig en transport públic porto l’ukelele i el toco baixet. És una manera de poder socialitzar amb els altres viatgers, de no tancar-te en el teu propi món”. Doncs bé, un dia d’aquests que la Gina portava l’instrument a sobre, un mexicà – músic de professió – va pujar al mateix vagó que ella i, casualitats de la vida, l’únic seient lliure era al seu costat. En Carlos continua: “Vaig escoltar com cantava baixet i em va agradar molt. Vaig estar estona pensant si li deia alguna cosa o no...” Aleshores, la Gina interromp la narració: “Però si tu ets molt sociable!” I en Carlos reprèn: “És cert que sempre he sigut molt sociable, però portava un temps mirant-me més cap endins, sent més introspectiu, però aquell dia vaig decidir tornar a ser com abans. Per això, quan ja estava sortint del tren, vaig demanar-li el seu Facebook i ella me’l va dir tot just quan les portes estaven apunt de tancar-se! Jo, immediatament, la vaig buscar abans que no se m’oblidés.” I la va trobar. Una setmana després eren a casa del Carlos gravant el que seria el single del seu primer disc.

Un disc, Darrere del vent, que ja ha sortit al mercat i que té 12 cançons composades, totes elles, pels dos membres del grup. L’estil de música que s’hi pot trobar al disc? Segurament, com diu la Gina, només es tracta d’una etiqueta. En principi és Pop-folk, però ells mateixos reconeixen que no se senten del tot identificats amb això de “pop”, tot i que no hi tenen res en contra. En Carlos suggereix que, potser, tot això que fan és bastant indie i bromeja tot dient que hauran de posar-se l’etiqueta de pop-folk-indie. Va més enllà, diu que alguns mitjans també identifiquen el seu gènere com a “naïf”. Segueix la broma: “llavors haurem de posar pop-folk-indie-naïf”. Res de tot això, o tot plegat. Clementina té un so fresc i íntim. La veu aguda de la Gina, que de vegades li agrada combinar amb xiuxiuejos, i la delicadesa amb la qual en Carlos acaricia les cordes de la guitarra, creen un univers que fa sentir un punt d’incomoditat a qui ho escolta. Una incomoditat, però, que és molt dolça i simpàtica i que l’únic que fa és despertar la curiositat i el desig d’escoltar més i més. Clementina ha tingut la capacitat de crear un món alternatiu condensat en un disc, un món atraient i molt especial.

Tot i així, encara els queda un llarg camí per recórrer (perdó pel tòpic). Com aquell qui diu, acaben d’arribar, costa fer-se un lloc dins un panorama musical tan ric com és el dels Països Catalans i més encara si també són ells mateixos qui han de fer tota la feina de promoció del seu producte. En Carlos ho diu molt clar: “Si només ens haguéssim de dedicar a allò que dominem, que és fer música, tot seria més fàcil”. De totes maneres, reconeixen que estan contents perquè el projecte està funcionant.  De forma vertiginosa i molt natural, han tret un disc, recullen bon feedback de la gent qui ho escolta i tenen diverses dates de concerts marcades en vermell al calendari.

Un còctel de Clementina picant

Clementina és tot un còctel. Picant, sí, perquè un dels components, en Carlos, és un mexicà que, a més, ha viscut als Estats Units. La noia, en canvi, és catalana i ha viscut a Dublín. El còctel, doncs, té una bona base catalano-mexicana i una mica d’Irlanda i USA. Però la mescla no acaba aquí. En Carlos és músic de professió. Amb una àmplia base d’estudis clàssics, és violinista i guitarrista i aporta la part més acadèmica a aquest beuratge. D’altra banda, la Gina, que sempre ha cantat per hobbie, va aprendre a tocar l’ukelele de manera autodidacta.

Tota aquesta fusió de procedències, de maneres d’haver viscut la música, de caràcters – evidentment – i d’experiències fa honor al nom del grup: Clementina, que no és altra cosa que la barreja de la mandarina i la taronja amarga. Tot i que, d’amargs, en tenen ben poc.