Coet

Dijous plujós d’octubre, la tardor ha arribat amb força i és l’estació que els Coet han triat per presentar Passi-ho bé (Autoeditat, 2016), el seu primer llarga durada d’estudi. La proposta d’aquest grup santboià balla amb total naturalitat pel rock, el pop, les sonoritats més fosques, el blues i fins i tot un toc d’indie rural molt característic. Seiem al primer bar que trobem (serà per bars al Baix Llobregat!) abans que la riuada se’ns emporti. “Vam estrenar-nos a casa, al Festival Altaveu, després a Vic al Mercat de Música Viva… i de moment estem molt contents. Amb ganes de tocar més i de treure’n profit” comenta en Jordi Castany, cantant i lletrista de la banda.

Els agraden els reptes i no paren mai, només cal fer un cop d’ull a la seva cronologia: es van ajuntar l’any 2013 i en dos anys van treure els EP Ignició (Autoeditat, 2013) i Escafandre (Autoeditat, 2014), enregistrats gairebé “tal com raja” des del local d’assaig. Dos anys frenètics que van culminar amb la participació al concurs Sona9. Ells van guanyar el premi Èxit del Sona9 l’any passat, en una edició que també va premiar Est Oest i Roig!: “El fet de passar pel Sona9 ens va fer posar les piles en molts sentits” assegura en Ricard Ros, que toca el bouzouki, un instrument de corda d’origen tradicional grec. Afegeix: “Les proves que ens van fer, les diferents fases… Hem après a entendre’ns.” És una pressió, ara? “No és pressió, és simplement dir: ara volem tocar, nosaltres volem tocar. Pressió és que a la gent li agradi el que fem i, com més, millor” rebla en Jordi.

Sense pressió però amb tots els motors engegats, presenten ara aquest Passi-ho bé que és una triple declaració d’intencions: “Amb Passi-ho bé volíem jugar amb el record d’aquells clubs de dones que es creaven per donar suport als primers homes astronautes que s’enlairaven a l’espai, ens semblava molt evocadora aquesta imatge. Ara, també és una invitació a passar-ho bé” diu en Ricard. “I també pots fer-ho servir per engegar alguna cosa a dida, el que no t’agrada” salta en Jordi. Perquè, de les 10 cançons que formen el disc, algunes d’elles traspuen un aire crític, però sempre amb certa subtilesa. Com apunta en Ricard, “algunes sí que són més crítiques com “L’alcalde” o “Draps bruts”, però sempre amb un toc d’ironia.” Ironia i dobles lectures per riure i parlar del que els envolta, del seu dia a dia i de fer d’allò local una manera de veure el món.

“SOM UN GRUP REIVINDICATIU, PERÒ NO NOMÉS”

El Jordi, lletrista dels temes del disc, assegura que “som un grup reivindicatiu, però no només”. Perquè a Passi-ho bé hi ha tocs crítics, però també històries més personals: “Fins a Coet jo no havia composat mai en català, i m’he anat descobrint en aquest registre. La cançó “Coet”, per exemple, explica la història d’un avi que se’n va i que et passa un penjoll amb el que et transmet coneixements. Ara vagis on vagis portaràs aquell penjoll i el que significa. Un any i poc després vaig perdre un avi i se’m posava la pell de gallina amb aquesta cançó, per a mi agafava, d’alguna manera, un nou sentit”.

Continuem parlant de lletres: 'No sé si aturarem el temps, però avui els meus secrets seran teus' canten a “Per a mi”: “És una cançó que parla del que tenim al nostre voltant, dels nostres carrers, de la nostra gent… són idees que surten de forma molt natural al local d’assaig. Les nostres cançons moltes vegades són alliberaments” m’explica en Jordi. En aquesta presentació també comparteixen temes molt animals (“El gripau”, “El bou” o “L’orca”) i d’altres més arrelats a l’entorn, com “Llobregat” on diuen: 'Llobregat, quina gran derrota, cants i ocells a canvi de ciment'. “El primer pas per ser universal és ser local i estimar el que tens” aporta en Ricard. “Les lletres no són sempre buscades, la pròpia espontaneïtat ens porta cap aquí. No sabíem que fèiem rock, per exemple, fins que ens hi vam posar”.

I és que tots ells vénen d’una escena molt rica i molt variada, la del Baix Llobregat, que durant molt de temps ha estat menystinguda. Han crescut en formacions paral·leles com Mel, Riu o The Eyes; i ara i aquí només tenen un horitzó: “Treballar molt”, afirma en Jordi. “Sempre hem treballat molt entre nosaltres i per això hem apostat per l’autoedició”. Això, sumat a la manca de recursos generalitzada en el sector és un dels grans hàndicaps, perquè segons en Ricard “hi ha molta gent i molt bona, i pocs llocs on tocar; és una sensació general”.

L’ANY VINENT? MÉS CONCERTS I MÉS CANÇONS

Que tenen moltes ganes de menjar-se els escenaris és un fet. Que el públic és amb ells és evident. Així doncs, la pregunta és obligada. Com us veieu l’any vinent? “Quedant amb tu per fer una altra entrevista explicant-te com han anat els concerts i preparant el següent disc” riu en Jordi. I és que Coet no han tingut temps d’aturar-se i tenen molt de material per treure: “Qualsevol cosa que ens mola la gravem i la posem en un arxiu, a vegades recuperem coses que no sabíem ni que havíem fet!” diu, també entre riures, en Ricard.

Així doncs, tot i que el Coet s’enlairi, són fidels al que són i sobre tot d’on vénen, com va quedar palès al concert que donava el tret de sortida a la gira de presentació. Segons el Jordi, “el concert a l’Altaveu era un premi per a tots, per a la gent que ens segueix i també per a nosaltres; per reivindicar la nostra manera de viure”. Des de la constància rere els instruments i amb les veus i les guitarres estripades al davant, amb un disc que sona fresc, sona directe (l’han gravat alhora i en directe a l’estudi) i sona a haver arribat per quedar-se. És el repte d’haver d’enlairar el coet i ja han superat el punt de no retorn.