Pearson

Pearson neix de la fusió d’una sèrie de cançons que els germans Nalváiz, en Marc i l’Ivan, tenien apuntades en una llibreta. Quan es van adonar que les que havia escrit l’un i les que havia escrit l’altre congeniaven tant bé, no es van poder estar de formar un grup per donar-les-hi forma, una forma que s’acabaria dient Pearson.

Tot plegat passa no fa ni dos anys. Amb les coses clares, en Marc (veu i guitarra) i l’Ivan (baix) truquen a en Danko Compta (bateria), a en Dani Prat (teclat) i a en Raúl Juan Garcia (guitarra) i a l’octubre de 2014 ja estan presentant la seva primera maqueta Cauen converses pel celobert (RGB, 2014), de quatre temes amb els que ens diuen qui són amb un so acurat i un directe energètic amb al pop com a espina dorsal. Poc temps després, al març de 2015, com a ressopó de la feina ben feta, treuen el plat fort, Pearson (RGB, 2015), un CD homònim al grup, amb el que reafirmen un estil i un caràcter que corrobora el seu estatus.

Aquest 2016, es treuen de la butxaca la genialitat. En benefici de El Banc dels Aliments, presenten “Els músics no mengen”, una gira de concerts solidaris que faran amb grups amics com Glaucs, Anna Roig, Judith Nedderman, 9Son, Cesk Freixas, Enric Verdaguer i molts més i que faran girar per Igualada, Sabadell, Barcelona, Sant Cugat, Girona, l’Hospitalet de Llobregat i Porqueres entre d’altres. Amb tres aliments bàsics com a preu de l’entrada, aquest diumenge 21 ja podreu gaudir de la segona parada d’aquesta iniciativa, que serà a Igualada amb l’Anna Roig i l’Ombre de ton chien i la Judit Nedderman.

Un primer disc que podria ser el tercer

Tot i ser el primer disc de la banda, no és el primer disc dels músics. Tots ells s’han trobat en altres formacions, de les que han obtingut el necessari per ara treure un àlbum que ben bé podria colar com el seu tercer o quart treball. Això es nota en la maduresa dels temes, en la seva producció i en el seu caràcter. És un disc espontani, però meditat. Com diu en Danko: “Aquest disc és una cosa molt hippie; el vam fer perquè teníem ganes de fer-lo, en teníem la necessitat. És així de bohemi en aquest sentit. Per altra banda, hem intentat sumar això a l’experiència en aquesta industria que ja tenim tots nosaltres, per intentar fer-ho tant bé com hem pogut, tant a nivell musical com en el que no és pròpiament música.” Paraules fàcilment tangibles sobre cada un dels deu temes, sobretot en els quatre que ja apareixien a la maqueta i que van gravar de nou pel CD, donant-los una nova capa d’un nou punt de vista.

La indústria de la música ha canviat. Els grups ja no es donen a conèixer de la mateixa manera ni tenen els mateixos mitjans ni facilitats per fer-ho. Cada cop hi ha més oferta musical però cada cop els més famosos són menys. Això ho comenta l’Ivan dient: “Temps enrere els grups potser es donaven a conèixer amb el tercer disc; ara estàs obligat a donar-ho tot amb el primer ja. Això farà que en un futur les bandes a casa nostra no puguin celebrar vint-i-cinc o trenta anys com ara fan Els Pets, Sopa de Cabra o Lax n’ Busto.” És per aquest motiu també que, a no ser que entris en la perillós cicle de la indústria, i et vegis obligat a treure un disc després de cada gira per satisfer al públic i als mitjans, cosa que tan sols passa als grups que monopolitzen el mercat, potser un grup com Pearson, amb un primer CD tant elevat, tardi més a treure’n un de segon. I en aquest punt és on entra en joc i on neix el projecte de Els músics no mengen. Més enllà d’una campanya benèfica, que ho és, és també d’alguna manera una expressió d’una protesta, o si més no d’una reivindicació.

"Temps enrere els grups potser es donaven a conèixer amb el tercer disc; ara estàs obligat a donar-ho tot amb el primer ja"

Els músics no mengen

El missatge entre línies de Els músics no mengen “s’amaga” darrere mateix del títol d’aquest cicle de concerts. Fent un paral·lelisme amb l’òrgan beneficiari de l’acció solidària, El banc dels aliments, els Pearson posen de manifest les dificultats que tenen els músics per sobreviure i poder fer la seva feina en les condicions que es mereixerien. I no tan sols dels músics, si no també dels actors, dels pintors, dels escriptors i dels protagonistes de la cultura d’aquest país en general.

L’individualisme de la indústria, la descoordinació dels diferents agents, des dels propis músics, fins a l’administració, i els “mals hàbits i conductes” que tot plegat ha generat, ha propiciat una escena catastròfica per, molts cops, fins i tot la supervivència dels propis projectes culturals. Això ho resumeix en Danko amb un exemple: “A mi em xoca tot plegat. La música mateix, està a tot arreu, però en aquest país ningú sap què és un músic ni com funciona aquest ofici. I això es pot veure en tots els nivells, fins i tot en el més bàsic, com quan ens diuen que cobrar x euros per un concert és molt perquè només estem una hora i mitja tocant, cosa totalment falsa. I les hores d’assaig? I el que valen els instruments? I la formació com a músic que porto tota la vida pagant? La gent tampoc sap quant costa gravar un disc, ni quant costa organitzar un concert, tant a nivell d’esforç com a nivell econòmic.”

Que tot s’hagi de fer funcionar a base de bona fe quan podria ser molt més fàcil per a tothom és un dels arguments principals d’aquesta reivindicació. “Creiem que una iniciativa així pot ser una eina per explicar a tothom tot això per tal de prendre una mica més de consciència. Tan sols poder-nos expressar i intentar fer arribar el missatge, ja ens sembla un gran pas. Que a més ho haguem pogut fer, d’una manera a través de la qual també ajudem a altre gent, ens sembla ideal”, diu en Danko. “És una mica una vaga japonesa: ens queixem de que currem molt, doncs encara currem més. D’alguna manera és una forma de cridar l’atenció i de reivindicar. Sense ser-ho és una protesta. Tampoc és queixar-se per queixar-se, no ens queixem; proposem una reflexió, una reflexió sobre el valor que li donem a la cultura, i en aquest cas, a la música.”

D’alguna manera els Pearson, son uns punkies, uns radicals. Fan “a lo bestia”, una cosa que els surt de dins. És com qui fa una cançó cagant-se en alguna cosa i la lletra són tot insults, o qui la fa proposant una solució i un nou punt de vista. Sempre hi ha motius per ser punkie, i ells ho afirmen, però fer-se la víctima tampoc troben que pugui solucionar res. Per aquest motiu, sense laments, amb valentia i com diu l’Ivan: “Que tocar i tirar endavant costa molt de la manera convencional? Doncs amb ganes i un somriure ens inventem la nostra pròpia manera de fer-ho!”.

La manera que s’han inventat ha estat “Els músics no mengen” i embolicant a més de 15 grups, a ajuntaments, a sales de concerts, i com no, als oients, proposen un replantejament de el com i el perquè de tot plegat.

Fotografies: Juan Miguel Morales